Els experiments tàctics de Guardiola

Fa temps que necessito respostes a una sèrie de qüestions. Interrogatives directes que m’han tornat a assaltar després dels dos últims partits. D’un cantó, la trista i gris versió del Barça enfront de l’Hèrcules d’Alacant i, d’un altre, l’homenatge que el Barça va retre a l’espectacle futbolístic la nit de la UEFA Champions League davant el Panathinaikòs.

L’assumpte no és cap altre que el següent: ¿Què ha variat a l’equip respecte al partit de l’Hèrcules perquè es produeixi un canvi tan radical?¿Els jugadors van alterar l’actitud o, per contra, Pep Guardiola va canviar el sistema tàctic? Com dirien els ortodoxos tradicionals, “pares tenen l’església” que poden respondre tots aquests interrogants molt millor que un servidor. No obstant això, intentaré fer-ho el més dignament possible.

Vagi per davant que admiro profundament en Pep. No només pels seus èxits esportius, sinó, i subratllo precisament, per la seva formació humanisticocultural. Amb Guardiola seria un plaer prendre un cafè, ja que podríem mantenir una conversa enriquidora, lluny de l’àmbit exclusivament futbolístic.

Dit això, humilment, crec que hem sacralitzat la figura de l’entrenador blaugrana, cosa en què hem col•laborat tothom. Això ha comportat que el considerem intocable. La seva paraula no admet crítiques. Tot això ho hem provocat els seguidors, perquè Pep està molt lluny d’aquesta línia de pensament. A més a més, estic completament convençut que no li fem cap favor i que Guardiola agrairia que el critiquéssim quan s’equivoca, ja que creixeria més com a esportista i com a persona. Per contra, tot són lloances.

El dia de l’Hèrcules, Guardiola s’equivocà. De la mateixa manera que ho va fer davant l’Ínter durant la semifinal de Champions de la temporada passada en variar el sistema tàctic. Tothom pensa en el robatori, però ningú no recorda que va ser tan agosarat com per jugar amb una defensa de tres formada per tres centrals i altres canvis tàctics que va introduir. Però com aquest partit ja és història, centrem-nos en el partit de lliga contra els d’Alacant.

Pep també errà a l’encontre de l’Hèrcules en col•locar quatre jugadors nous que no estaven acostumats a jugar amb la resta de companys i que encara no havien assimilat el sistema Barça –la forma de jugar del Barça té denominació d’origen. Els casos més notoris foren els d’Adriano i Mascherano. Sobretot aquest últim esdevingué el més decisiu, ja que deixà a la banqueta un esplèndid Busquets per alinear un jugador que havia fet quatre entrenaments amb el grup.

Em reservo per al final l’enèsim experiment nefast de Guardiola: la utilització d’Éric Abidal com a central esquerrà. El francès s’ha caracteritzat en multitud d’ocasions per ser un dels jugadors en millor forma física de l’equip. D’altra banda, ha demostrat que és un gran lateral. Però també ha certificat que, cada vegada que Pep la posicionat com a central, ha fracassat. Tothom va comprovar, també per enèsima vegada com Abidal té tendència a desplaçar-se cap a l’esquerra en busca de la seva posició natural.

No obstant això, Pep insisteix a explorar els indrets més recòndits del francès cercant el central que no porta dins. Potser, a força d’indagar, finalment el trobarà. Però que no ho faci en partits oficials. N’hi ha massa en joc.

En definitiva, responent als interrogants que plantejàvem, l’actitud dels jugadors no va variar. El que es va veure alterat fou el plantejament tàctic. De tant en tant, al nostre gran entrenador li agrada fer experiments que, de vegades, comporten derrotes o eliminatòries com va succeir als partits de l’Hèrcules i de l’Ínter.

És per aquest motiu, des del més absolut dels respectes, que li diem a Guardiola, els experiments en casa i amb gasosa.