La mobilitat, fet transversal

El proper octubre farà un any. Dotze mesos de lluita, de denuncia de la situació en què es troben les persones en cadira dins del Camp Nou. Lluita no només pel col•lectiu més oblidat de la història del Barça, sinó també per molts altres grups. La importància logística de l’estadi en el conjunt urbanístic de Barcelona l'obliga a un canvi de xip quant a mobilitat. No oblidem que el Camp Nou forma part de la fesomia turística de la ciutat i, per tant, s'ha convertit en un indret d'obligada visita per part de milers i milers de persones.

Per tant, a banda de solidaritzar-nos amb un grup de persones, tots hem de desitjar que les instal·lacions del FC Barcelona permetin una mobilitat absoluta, ja que l’estadi s’ha convertit en les senyes d’identitat del nostre país amb la consegüent atracció de visitants. No cal recordar que el museu del Barça forma part dels més visitats de tot l’Estat espanyol.

Les argumentacions exposades ens permeten donar una altra volta de rosca a favor de la lluita de Blaugranes en cadira en introduir alguns nous raonaments a la qüestió.

D’un cantó, la necessitat d’un estadi accessible per a tothom, atesa la quantitat de gent que visita les instal•lacions del club blaugrana. L’accessibilitat comporta beneficis econòmics, així com la millora de la imatge social del club i de la ciutat.

D’un altre, i aquí volíem arribar, la urgència del canvi del concepte mobilitat. El canvi d’idea resulta imprescindible i com a conseqüència ens hem de replantejar la definició de mobilitat reduïda. Evidentment, el col•lectiu primigeni de la denúncia, entra de ple en la denominació. La perífrasi, però, abraça moltes més persones, integra molts altres grups.

Posem uns quants exemples heterogenis que resultaran prou aclaridors. La mobilitat reduïda la pateixen les persones grans, l’única malaltia de les quals és simplement l’edat. Ens situem en el supòsit d’una persona gran que no tingui cap altre inconvenient que els anys. La longevitat de la societat també passa factura. Certament, la situació s’agreuja si, a més a més, té algun problema cardíac o respiratori.

I un cotxet de bebè? Una parella que decideix visitar l’estadi amb el seu nadó, tindran problemes de mobilitat? La resposta és un sí aclaparador. La raó resulta evident. La manca o la inutilitat de rampes -el Camp Nou es caracteritza per aquest fet- impedeix o dificulta els accessos de cotxets, cadires de rodes... La parella trobarà tants impediments que optarà per portar el nen a coll.

El desnivell de dues de les tres úniques rampes del Camp Nou és tan excessiu que freguen la perillositat i col•loquen en situació de risc els seus usuaris. Com a conseqüència, el trànsit per aquestes rampes és pràcticament impossible. Resulten un monument al cinisme atesa la inutilitat d’ambdues. Si us agraden els esports de risc, i us proveïu d’una cadira, podreu gaudir d’una bona pujada d’adrenalina en un descens més propi d’una muntanya russa que no pas d’una rampa.

En conseqüència, és que si el Barça ha de purgar Els cinc pecats venials, als quals al•ludíem en un altre article, si vol convertir-se en un referent mundial a tots els nivells relacionats amb la mobilitat.

Ho ha de fer, però, de manera intel•ligent, entenent la mobilitat com un fet transversal que afecta molta més gent i no exclusivament el col•lectiu que inicià la lluita per un estadi amb accessibilitat universal.

De moment, però, pel que fa a les rampes de l’estadi, cordeu-vos bé el cinturó.