Blaugranes en Cadira de Rodes comença la segona ronda de converses amb força!

(Barcelona, 20/3/10). El Sr. Agustí Benedito ha estat el primer dels Candidats en rebre Blaugranes en Cadira de Rodes. En el decurs de l’entrevista, se’l va lliurar l’ESTUDI PER A LA REUBICACIÓ DE LES PERSONES AMB MOBILITAT REDUÏDA que l’Associació ja va presentar a la Junta Directiva del FC Barcelona representada pel Vicepresident de l’Àrea Social Sr. Alfons Godall.
Blaugranes també es reunirà amb membres de la Candidatura del Sr. Jaume Guixà (dimarts 23) i amb la Candidatura del Sr. S. Rossell a qui ja se li ha sol•licitat data, Blaugranes en Cadira espera la resposta del Candidat, per tal de mostrar-li la proposta. Altres trobades previstes: Sr. Jaume Ferrer i amb la Candidatura del Sr. Ferran Soriano.

Després de les primeres converses amb totes les Candidatures, que serviren per donar el tret de sortida per tal de lluitar contra la deplorable situació en què es troben les persones amb mobilitat reduïda dins del Camp Nou i donar-les a conèixer als socis/ies i a les diferents Candidatures, el proppassat dijous 18 de març vàrem iniciar la segona volta d’entrevistes amb els Srs. Candidats.

La vam començar amb el Sr. Agustí Benedito, el qual ens va rebre personalment a la seu de la seva Candidatura ubicada a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona.

Al llarg de la conversa, el Sr. Benedito ens explicà que el seu equip havia estudiat el conjunt de les nostres reivindicacions, a les quals dóna el seu absolut suport. El Candidat afirmà que les assumia en la seva totalitat, alhora que manifestava el seu compromís de donar sol•lucions a la problemàtica que afecta la gent blaugrana en cadira de rodes.

D’altra banda, Blaugranes en Cadira de Rodes li lliurà al Sr. Benedito l’estudi arquitectònic de REUBICACIÓ PROVISIONAL PER A LES PERSONES AMB PROBLEMES DE MOBILITAT. La proposta, que consta de plànols, estudi de visibilitat i costos econòmics, l’ha duta a terme, de manera gratuïta i solidària, l’estudi d’arquitectes H T + C (Hörter+Trautmann+Catania).

El Sr. Agustí Benedito, així com les persones de la Candidatura que l’acompanyaven, va seguir amb molt d’interès els detalls de les explicacions tècniques d’en Clemens Hörter, component del solidari estudi d’arquitectes. La resposta de la Candidatura fou altament satisfactòria en manifestar la viabilitat, tant arquitectònica com econòmica, del projecte de REUBICACIÓ PROVISIONAL.

D’altra banda, Blaugranes en Cadira de Rodes espera la resposta de la Junta Directiva del FC Barcelona, a la qual se li lliuraren els plànols i l’estudi de visibilitat el 17 de febrer de 2010. Els responsables tècnics del FC Barcelona estudien la proposta. El Vicepresident Alfons Godall, l'acollí positivament.

Blaugranes ha fet la feina. Ara els toca fer-la aquells a qui els correpon i que tenen la potestat de materialitzar-la. Ara han de treballar els que tenen la possibilitat de donar solucions i de crear les condicions necessàries per a l'aplicació de la Llei Estatal (LIONDAU) 51/2003 (PDF), d'obligat compliment per part de qualsevol entitat, pública o privada, que garanteix el dret d'oportunitats, de no discriminació i d'accessibilitat universal a les persones discapacitades (el fet de citar literalment la Llei, ens obliga a utilitzar aquest mot discriminatori per se). Drets que recull també l’Article 13 del Tractat constituïu de la Comunitat Europea que s’ocupa del principi d’igualtat i de no discriminació per motius de discapacitat...

Alea iacta est.

Sabeu que una persona en cadira no pot viatjar als trens de RODALIES?

Estació 2010, una Odissea a l’estació de Sants d’una persona en cadira per a intentar agafar la xarxa de Rodalies.

Carta oberta a l’opinió pública i a tothom que la vulgui llegir.

Benvolguts/udes,
el fet de posar-me en contacte amb vosaltres és per denunciar la lamentable situació que patim les persones en cadira de rodes pel que fa a la xarxa ferroviària de RODALIES.

De tots i de totes és conegut que la major part de les estacions de Rodalies no estan adaptades, la qual cosa ens impedeix agafar el tren com a qualsevol altra persona, ja sigui per anar a la feina (qui tingui) ja per desplaçar-te a un indret en una jornada lúdica.

La qüestió que tothom considera una injustícia, estacions no adaptades, és “pecata minuta” davant el que us explicaré tot seguit. El problema principal rau, directament i senzillament, en la impossibilitat d’agafar els trens de manera normalitzada perquè no tots els combois estan adaptats. Per passejar, per anar a la feina, al metge, a la platja... Un col•lectiu que necessita una bona infraestructura de mobilitat per a la seva integració social i laboral, queda exclòs de l’ús de la principal xarxa de mobilitat del país. Un col•lectiu, la mobilitat absoluta del qual és fonamental per al seu creixement com a persona, resulta que té barrat el pas a la xarxa de rodalies.

Amb el vostre permís, us el relataré el més breument possible Estació 2010, una Odissea a l’estació de Sants.

Des que vaig patir la malaltia, una maleïda embòlia que em deixà en la cadira ara fa 7 anys, el proppassat dimarts 2 de març de 2010 em vaig veure amb cor, tinc reconeguda la gran invalidesa i per tant era un repte personal, d’atrevir-me a “viatjar” sol en tren. Si més no, és el que em pensava que succeiria.

La idea era anar a visitar a un amic que viu a Montgat, estació que afortunadament està adaptada. Em dirigí cap a l’estació Barcelona-Sants tot emocionat. Era la primera vegada que no depenia de ningú! La meva cadira i jo podríem anar més enllà de les fronteres del districte i, a més a més, completament sol!

En entrar al vestíbul, vaig trobar un taulell d’informació al client. No volia cap contratemps. Ho volia fer tot tan bé, que vaig demanar tota mena d’informació. Tots el combois estan adaptats? Havia d’agafar un cotxe en concret? Ningú no tenia ni idea. Vaig treure el bitllet i vaig tornar a preguntar a la persona de la finestreta. Tampoc no ho sabia. Em remetia a atenció al client, d’on jo provenia. Ho vaig deixar córrer.

Malgrat tot, l’emoció continguda continuava. Em dirigí cap al torno, li dono el bitllet a la persona que atenia i pregunto una vegada més. Mateixa resposta. El deixo córrer un altra vegada. M’acosto a l’ascensor i baixo a la via 8.

-“ding-dong, propera arribada via 8 tren direcció Mataró”. Ostres, quina sort, arribar i moldre.

El tren obre les portes i em trobo amb tres graons d’uns 40 cm. en total. Tant se val, 10 que 40. No hauria pogut pujar igualment. La meva cadira és elèctrica i pesa massa. Atès el que tenia al davant, vaig pensar que devia haver un cotxe adaptat.

Esquivant gent que pujava i baixava, vaig recórrer tota l’andana a la recerca del tan desitjat cotxe que em permetés pujar-hi. Cap ni un! Ni un sol cotxe estava adaptat! Me l’havia passat? No! N’estava segur que no. El comboi tancà les portes i s’allunyà deixant-me envoltat d’una sensació molt estranya. Només era capaç d’articular unes quantes paraules: “no pot ser! És surrealista”. Atès el meu monòleg, la gent em mirava com si hagués embogit.

Torno al vestíbul i li explico a la mateixa persona que m’havia agafat el bitllet el que acabava de passar.

- Que no he pogut pujar-hi! Que el tren ha marxat i no he pogut pujar-hi!

- Miri, -em digué en un to absurdament paternalista- no sé com funciona (vaja de fet parlava en espanyol. Tothom que em va atendre, ho feia en aquesta llengua malgrat que jo em dirigia en català). No tinc ni idea. Vagi a aquell passadís i a la dreta trobarà l’Oficina Central d’Atenció al Client” O potser era al viatger.

M’hi arribo, torno a explicar la mateixa història. Mateixa resposta. Tampoc no tenien ni idea!

- ¿Dónde dice que va usted, caballero. ¿A Montgat? Espérese un momentito, por favor” – en la mateixa absurditat paternalista.
El funcionari agafà el telèfon, va fer unes gestions...

- Ya, ya, ya... de acuerdo.
Va penjar. Per la mirada vaig comprendre que les notícies no eren massa bones.

- Mire usted, caballero. Ehhh... verá es que no todos los trenes están adaptados. Cada 2 0 3 que pasan, 1 lleva un coche adaptado. Usted tiene suerte porque el próximo no, el siguiente que llegará, podrá cogerlo”

Malgrat el que deia el funcionari, no em sentia massa feliç. Tot i la meva fortuna!

- Pero, ¿¡qué me dice!? ¿¡Y a la vuelta!? ¿Me está diciendo que igual me he de esperar una 1 hora o más hasta que llegue un coche adaptado?

- Correcto, caballero. Cuando llegue a la estación llamarán por teléfono y les informarán cuándo llega el tren adaptado.

- ¡Pero esto es surrealista! Ni Kafka lo habría descrito mejor.

El meu somni d’agafar el tren per primera vegada en cadira de rodes finalitzà al vestíbul de Sants-estació. No tenia esma ni per demanar el full de reclamacions. Estava desconcertat. Intentava digerir el que m’acabava de passar.

La qüestió que tothom considera una injustícia, estacions no adaptades, era “pecata minuta”, tal com us deia al començament. El problema principal rau, directament i senzillament, en la impossibilitat d’agafar els trens de manera normalitzada perquè no tots els combois estan adaptats. Per passejar, per anar a la feina, al metge, a la platja...

Un col•lectiu que tant necessita una bona infraestructura de mobilitat per a la seva integració social i laboral... per al seu creixement com a persona, resulta que té barrat el pas a la xarxa de rodalies.
Us adoneu de la situació tan rocambolesca. No hi ha usuaris en cadira, perquè no podem pujar als trens. I, si no podem pujar-hi, mai no n’hi haurà usuaris en cadira de rodes.

I, mentrestant, els responsables polítics de la ciutat de Barcelona i del nostre país tenen com a màxima preocupació “fer pedagogia del Jocs Olímpics”.