dissabte, 31 de juliol del 2010

Ens hi deixarem la pell



El Barça inicia una nova singladura. No pas esportiva, la qual gaudeix d’una molt bona salut com apuntàvem a l’últim article publicat, sinó des del punt de vista de les diferents àrees que configuren l’organigrama del club.

Tot just demà farà un mes que es renovaren tots els càrrecs directius. El més important per a nosaltres, però, és la Vicepresidència de l’àrea social, amb el Sr. Jordi Cardoner al capdavant. No ens desinhibim dels altres aspectes del club. També ens interessen. Però resulten evidents els motius pels quals ens centrem en l’apartat social del club.

Com a socis en cadira de rodes que lluiten des de fa un any per la dignificació de la nostra situació en el si del club blaugrana, resulta del tot lògic que, ara com ara, només ens fixem en les persones que ocupen els llocs estratègics de l’Àrea social i en la nova etapa que inicien.

La renovació dels directius ens toca de ple, ja que suposa, per a les persones amb mobilitat reduïda, la renovació d’una frustrada il·lusió per part de l’anterior Junta Directiva. Frustració i decepció defineixen a la perfecció l’estat anímic de les persones en cadira seguidores del Barça. Ho estem perquè, fent servir un dels lemes de l’equip de futbol, ‘ens hi vàrem deixar la pell’. No obstant això, ningú no ho sap.

La immensa majoria de la societat blaugrana desconeix que vàrem “dialogar” amb l’anterior junta fins a sis vegades a les oficines de Can Barça. Ningú no sap que vàrem presentar tres propostes de reubicació, amb els corresponents estudis de visibilitat, que van dur a terme de manera desinteressada els arquitectes Höerter+Trautmann+Catania.

La seva principal preocupació va consistir que la nostra lluita no tingués ressonància. Encara es mantenen fresques a la memòria les paraules de l’anterior Director General del club, Joan Olivé -26 de novembre 2009: “[...] tot això portem-ho amb discreció [...]”.

No és d’estranyar, doncs, que la nova singladura, amb el corresponent canvi de noms, ens interessi i molt. Nosaltres la iniciem amb una renovada esperança, ja que desitgem que cristal·litzi en la resolució d‘una situació que, si no és de marginalitat, la frega.

La renovació de la il·lusió queda absolutament justificada davant la rapidesa amb què ha actuat la nova Junta. Encara no fa un mes que van prendre possessió i ja ens ha convocat el nou Director General de la Fundació del FC Barcelona, Sr. Josep Cortada. La reunió tindrà lloc el proper dijous 5 d'agost a les 11 hores a les oficines del FC Barcelona.

L'objectiu és tractar els 5 punts del Manifest que l'Associació li va plantejar a la Candidatura del President Rosell, qui ens va rebre com a candidat i esperem que ens rebi com a president. Aquest fet evidenciaria el canvi d’actitud envers el nostre col·lectiu.

Sense caure en triomfalismes decebedors, com en èpoques anteriors, fem una valoració molt positiva d'aquest primer contacte, atesa la bona predisposició mostrada inicialment per la Junta Directiva del FCB.

La nostra actitud com a entitat serà la de donar tot el suport que calgui a la Junta del President Rosell i li tornarem a oferir l’ajuda necessària amb l’objectiu de resoldre la nostra problemàtica el més aviat possible.

Us ben assegurem que ‘ens hi deixarem la pell’.



VOTA'NS, SI US PLAU!

divendres, 30 de juliol del 2010

El ‘Barça’ 2010-2011 comença a caminar.


El ‘Barça de Guardiola-Luis Enrique’ guanya de manera contundent el primer partit de la pretemporada. 2-4 davant el Valerenga.

Pep utilitzà dues formacions diferents. L’estil, però, en ambdós casos continuava mostrant l’ADN de la Masia. Estil Barça: primer toc, mobilitat dels jugadors cercant espais...

Un estil que s’ha imposat arreu del món. Fins i tot, a la selecció veïna, la de l’altra banda de l’Ebre, li ha permès guanyar el mundial de Sud-àfrica 2010. És evident que es tracta d’un sistema que es basa en els onze jugadors utilitzats, independentment del dorsal que portin. L’estil mana; no pas els noms.

Una bona prova del que diem, és que la Masia va predominar al llarg de tot l’enfrontament. És per aquest motiu que hem començat parlant del ‘Barça de Guardiola-Luis Enrique’, ja que poques cares del ‘primer equip’ es van veure al llarg del partit. Prevalien els nois de la pedrera. I la imatge que van donar, va ser magnífica. Van aprofitar a la perfecció l’oportunitat que l’entrenador els va donar.

El Barça 2010-2011 no podia començar millor. Primera victòria i un claríssim missatge per a navegants. El futur del Barça radica a la Masia.

dissabte, 24 de juliol del 2010

Com va viure el 13 J... Quim Bonet?


Una nova entrega de Com va viure el 13 J...? Sèrie de col·laboracions especials a càrrec de Candidats, periodistes, escriptors... grans amics i millors persones.

Quan un no té res a guanyar ni a perdre, es miren els esdeveniments amb certa distància. Aquesta vegada, però, no ha estat així. Tenia amics a alguna de les candidatures i, per sobre d'això, els interessos dels Blaugranes en Cadira. Haver seguit tant de prop el naixement i evolució d'una associació amb una causa tant justa, va fer que seguís la campanya electoral amb lupa pel que fa al projecte social de les candidatures.

El dia de les eleccions tot estava dat i beneït. Dins meu només un dubte: qui quedarà segon? Benedito o Ingla? I en veure els resultats vaig pensar una altra cosa: ha guanyat el candidat que no era present ni a la presentació de l'Associació ni a la signatura del Pacte Blaugrana per la Mobilitat. Això em va portar a més preguntes: farà el que calgui per adequar les necessitats de les persones amb mobilitat reduïda i de visió limitada, complirà amb la seva paraula donada o tota la il·lusió creada es quedarà en no res després de les eleccions?

Mai he estat pertidari dels “ismes” i aquesta vegada no serà menys. Estic convençut que el president Rosell complirà i que la feina del Manel Mora perdurarà en el temps.

Això sí, per fi s'ha acabat el procès electoral.

QUIM BONET (Periodista de Catalunya Ràdio del programa 'EL SUPLEMENT'.


Articles relacionats:



VOTEU-NOS, si us plau! Gràcies

divendres, 23 de juliol del 2010

Què, com i... quan?



Passaven pocs minuts de les nou, quan el presentador i director de 'Els Matins' de TV3, Josep Cuní, va fer la gran pregunta. Una pregunta que les persones en cadira de rodes hem trobat a faltar durant el llarg procés electoral.

Sembla del tot incomprensible que no la fes ni una sola vegada cap dels moderadors dels diferents debats televisius en què es van trobar tots els caps de llista. Els debats eren el marc perfecte per parlar de la insostenible situació que pateixen dins el club blaugrana les persones amb mobilitat reduïda.

Hem hagut d'esperar que el Sr. Cuní entrevistés novament Sandro Rosell per tractar la qüestió de manera directa després que una component de l'Associació Blaugranes en cadira de rodes, Maria Pascual, la plantegés a través del facebook del programa. Massa temps per realitzar-la. Villa és important. Cesc, també ho és. Però obviar que tot un col·lectiu frega la marginació, ens costa molt entendre que no tingui cap interès periodístic.

La pregunta de Maria Pascual feia referència a la manera que la nova Junta Directiva pensa resoldre la nostra situació. El nou president del Barça, Sandro Rosell, assegurà que "d'entrada, crearem 250 llocs per a cadires i, quan es dugui a terme la remodelació de l'estadi, doblarem aquesta xifra".

La citació no és literal. El més important, però, s'ha de buscar en la qüestió plantejada, així com en la resposta del nou mandatari blaugrana. Resposta que coincidí amb les promeses fetes al llarg de les diverses reunions que hem mantingut i amb les diferents declaracions que sobre el tema ha fet.

Dos-cents cinquanta nous llocs. La resposta ens complau. Si els crea en els indrets concertats, encara ens plau més. El què i el com, ja el ceneixem. Ara només falta saber... el quan? Però estem segurs que serà tan plaent com les altres afirmacions.

D'aquí el nostre interès en la trobada que durem a terme els propers dies.

dimarts, 20 de juliol del 2010

El Barça no pot tornar a perdre el tren de la mobilitat


Ahir, vàrem rebre una bona notícia. La jornada va esdevenir un dia d'aquells que se't posen bé! Que acaben bé i que et sents feliç!

Cap el migdia, llegíem un correu del Vicepresident de l'Àrea Social del FC Barcelona, Sr. Jordi Cardoner, en què ens comunicava que en breu tindrem una trobada amb el nou Director de la Fundació FC Barcelona.

L’escrit responia a la nostra sol•licitud de dur a terme una reunió per tractar la problemàtica que afecta ignominiosament les persones en cadira de rodes quan volen accedir al Camp Nou per ‘intentar veure’ un partit de futbol. En definitiva, per donar resposta al manifest de cinc punts bàsics sobre les carències històriques del Barça envers el col•lectiu de persones amb mobilitat reduïda.

Unes mancances que el millor club del món no se les pot permetre. Qüestions tan senzilles com l'assignació d'una localitat (entrades i abonaments que especifiquin quin lloc concret hem d'ocupar), poder comprar l'entrada a través de la xarxa i caixers i la mobilitat dins les instal·lacions del Barça han d’estar a l’alçada del primer equip i del seu entrenador.


La major part de clubs europeus ja fa temps que han donat resposta a tots aquests aspectes. Per contra, el FC Barcelona està a anys llum de la normalització que les persones amb mobilitat reduïda gaudeixen al continent europeu. El Barça juga a Europa i, malgrat que no se’ns vegi, hi som. De la mateixa manera que hi són els seguidors del club visitant. Pocs, atesa l'actual ubicació. Però en seran més tan bon punt les persones en cadira puguin veure el partit dignament en comptes del mur d'esquenes que ens ho impedeixen. Certament, en vindran més i se n’aniran encara més satisfets.

És urgent esborrar de la memòria dels seguidors en cadira dels clubs del vell continent la imatge que se'n duen del Camp Nou. Una imatge no gens grata que es dibuixa en els seus rostres en forma de sentiment de repulsa cap el club. Reacció absolutament comprensible si tenim present la manera ‘exquisida’ amb què, clubs com el Manchester United o l’Sttuttgart, els tracten.

Resulta evident que els temes de mobilitat s’han de prioritzar, com ens comunicava el Sr. Cardoner, per acabar amb el dèficit que el FC Barcelona té amb les persones en cadira des de fa massa anys.

D’aquí que la confirmació de la reunió esdevingués un moment feliç. No negarem, però, la por a un nou ‘déjà vu’ com el que visquérem ara fa vuit mesos. Por i nerviosisme, malgrat el diferent tarannà de l’actual Junta Directiva.

Però tot i saber que el president Rosell complirà el compromís adquirit en una anterior reunió a l’antiga seu de la Candidatura, tenim por i nerviosisme. El president ho entendrà. Venim d’un recorregut de vuit mesos de ‘marejar la perdiu’, cosa a la qual es dedicà l’anterior Director General, i de molts anys d’oblit. No dubtem que ho entendrà.

Tot apunta a pensar que ha arribat l’hora de saldar el deute històric envers el col•lectiu de mobilitat reduïda. El Barça no pot tornar a perdre el tren de dignificar la situació de la gent blaugrana en cadira.

divendres, 16 de juliol del 2010

Com va viure el 13 J... Josep Piqué?

Una nova entrega de Com va viure el 13 J...? Sèrie de col·laboracions especials a càrrec de Candidats, periodistes, escriptors... grans amics i millors persones.

La setmana de les eleccions em va enganxar fora de casa. Estava en un viatge de feina previst de feia temps. Però no va ser excusa per no seguir, via Internet, els debats electorals. No havia de tornar fins dimarts 15 de juny, però el vaig avançar al diumenge per arribar a temps per anar a votar a les instal•lacions del FC Barcelona.

Recordo desembarcar de l’avió, procedent de Nàpols i, corre-cuita, anar directament entre les portes 79-86 (davant el camp de la Masia) per exercir el meu dret a vot, junt amb la meva família. Posteriorment em vaig dirigir a la Sala París amb un doble objectiu: d’un cantó, saludar els col•legues de la plataforma Èxit Blaugrana, que vam cobrir conjuntament la jornada electoral; d’un altre, començar a emetre informació en temps real, tant al meu bloc ‘EleccionsFCB.cat’ com a les xarxes socials.

Mitjançant twitter, vaig seguir des d’Itàlia les primeres hores de la jornada en sintonia amb els amics d’Èxit Blaugrana, amb el departament de premsa del club i amb les quatre candidatures, les qual van utilitzar aquesta xarxa social per mantenir informats els socis. Com ho vaig agrair! Allò em va anar molt bé per viure les primeres hores electorals, per estar-ne assabentat al segon, encara que fos des del desordenat aeroport de Nàpols. Va ser una connexió apassionant a sis bandes, ens ho vam passar d’allò més bé twiteijant!

Quan vaig arribar al Camp Nou a primera hora de la tarda, després de votar, vaig començar a treballar conjuntament amb els d’Èxit Blaugrana. Al cap d’una estona, vaig rebre una trucada d’uns amics del facebook, molt culés i voluntaris d’algunes de les candidatures (de l’Agustí Benedito i d’en Marc Ingla) per anar a prendre alguna cosa. Vaig accedir encantat. Sempre és bo saludar els amics. Sobretot, quan es tracte d’una trobada amb molt “fair play”. Vam travessar la bulliciosa esplanada del Camp Nou i vam accedir a la Sala Roma per petar la xerrada una estona tranquil•lament. Després vaig tornar al meu lloc, a la Sala París, per assabentar-me de les últimes novetats de la jornada. L’exsecretari del FC Barcelona, el sr. Cubells, i l’exdirector general del club, el sr. Oliver, ens hi anaven informant, hora a hora, del desenvolupament i de les novetats del dia.

Durant el transcurs d’aquelles hores, abans de tancar-se les urnes a les 21 hores, vam estar fent un seguiment a través de les xarxes socials i a través de les estadístiques del club sobre el nombre de socis que havien exercit el seu dret a vot. La meva satisfacció, i la de tots els companys de la sala, era evident. Els socis havíem respost a la crida.

A dos quarts de nou, amb un dels redactors del diari ‘El 9 Esportiu’ i amb un dels co-fundadors de la plataforma Èxit Blaugrana ens vam desplaçar als boxes dels candidats, situades al lateral gol sud de l’Estadi, per viure les primeres sensacions del resultat d’una enquesta força fiable que anunciava TV3 i dels intensos moments dels primers resultats de l’escrutini. Hi havia nervis, però tothom veia clar que la candidatura de Sandro Rosell guanyaria, però ningú sabia per quan, amb quin percentatge. Quan TV3 va anunciar els resultats de l’enquesta, que donaven com a virtual guanyador a Rosell, jo em trobava davant del box de la candidatura de l’Agustí Benedito i es va sentir un “olé” poderós que provenia de l’altra banda, del box de Rosell i companyia. Al box d’en Benedito també es van alegrar pels resultats de l’enquesta de TV3, que els situava en segona posició, per davant d’Ingla i Ferrer.

Van ser moments molt intensos, emotius, amb carreres amunt i avall d’uns i altres, amb els quatre candidats saludant-se, amb en Laporta agraint als aspirants... Jo, personalment, vaig saludar totes les candidatures, ja fossin a membres o als mateixos candidats. Després de tot plegat, ens vam desplaçar novament a la Sala París per viure el moment en què Sandro Rosell era proclamat pel Sr. Cubells, secretari del club, nou president del FC Barcelona.

Aprofito aquestes línies que m’ha demanat el nostre amic Manel per agrair-li, a ell i a tots els candidats, la seva col•laboració i contribució per fer que aquestes eleccions fossin un exercici de democràcia i una festa absoluta del barcelonisme.

Per la nostra part, amb la tasca 100% independent que vàrem dur a terme, vam procurar fer el que bonament vàrem poder. Sense gaire recursos; però amb molta il•lusió. I el més important, vam gaudir molt, moltíssim de l’experiència i vam poder conèixer a gent collonuda. Això és el millor, segur.

Gràcies Manel i Visca el Barça!


Josep Piqué, periodista i empresari.

dissabte, 10 de juliol del 2010

Com va viure el 13 J... Alfons Godall?

El 13 J Alfons Godall el va viure...

El 13 de Juny de 2010 era un dia diferent. Tocava llevar-se d’hora per arribar al Camp Nou a quarts de nou. Era dia d’eleccions. Després d’uns mesos de precampanya i campanya, el dia de les votacions ets sents força alleugerit. Arriba un moment en què ja tens ganes que acabi tot i saber com peta la cosa.

De fet, la nit anterior vaig dormir d’allò més bé. Les enquestes eren molt fiables i no ens donaven cap possibilitat. Per tant, ja vaig anar amb la convicció que no guanyaríem i amb l’alliberament de no haver de patir gaire.

L’ambient a l’Estadi era impressionant ja de bon començament. La gent anava venint a un ritme força intens i constant que sols va davallar a l’hora de dinar. Feia molta calda. El primer que vaig fer va ser saludar els companys de candidatura, el candidat, els de l’equip de suport...

Poc després vam començar la primera volta pel recinte i per les taules que estaven disposades al voltant de l’Estadi, tot seguint el passadís de la 2ª graderia. Anava saludant tots els components de les diferents meses electorals i els agraïa l’esforç de passar-se allí un diumenge assolejat i calorós com aquell.

L’ambient era força agradable en general. Amb en Marc Ingla, en Ferran Soriano i l’Albert Vicens vam fer tot el tomb al voltant del Camp Nou. Molta gent ens demanava que ens retratéssim amb ells i ho fèiem amb molt de gust.

A mig matí i al vespre, la gentada feia por. Per l’ambient anaven corrent els rum rums. Confirmàvem el que ja sabíem. Perdíem les eleccions i les guanyava en Sandro. Ja ho teníem coll avall i ens hagués agradat haver estat els segons. En Benedito, amb la seva retòrica populista, més pròpia d’un predicador, ens prengué la plaça cobejada. En Jaume se la va fotre amb tot l’equip. La gent volia girar pàgina i així ho va fer.

La nostra aparició tardana i el nostre estil agressiu no ens van funcionar. Ara a veure com li va a Rosell. Que tingui sort. Li'n caldrà...

Alfons Godall

dimarts, 6 de juliol del 2010

Document original del Pacte Blaugrana per la mobilitat


El document únic i històric. L’original del Pacte Blaugrana per la Mobilitat. Sovint, ens heu sentit citar-lo. N’hi ha imatges en tots els suports en què s’hi veuen desfilar, una darrera l’altra, totes i cadascuna de les set precandidatures que el signaren. Inclosa la de l’actual president del FC Barcelona.

Allò que us mostrem, es tracta del final del discurs que vàrem fer el 5 de maig durant la presentació de l’Associació blaugranes en cadira de rodes.

Certament, qui no hi assistís o, per contra, no hagi llegit el Manifest de l’Associació, el pot interpretar com una sol·licitud ingènua. Per tant, s’ha de contextualitzar dins el marc de les nostres reivindicacions, exposades tant al discurs de la presentació com al Manifest de la nostra entitat.

Dit això, la realitat tangible, sorgida de la tarda del cinc de maig, és el compromís moral, no pas jurídic –no voldríem quedar com uns benèits, de donar solucions a la insostenible situació en que es troben les persones en cadira de rodes dins el Camp Nou.

D’altra banda, volem subratllar el fet que es tracta d’un compromís moral i no pas legal. Aquesta afirmació, però, també ens permet subratllar que els compromisos morals, quan s’han pres de manera lliure i notòria, adquireixen un plus ètic que impulsa l’obligatorietat del seu compliment per part dels sotasignants.

Compliment eticomoral que el president Rosell va adquirir i, per tant, complirà. No tenim cap mena de dubte que al durà a la pràctica i que desenvoluparà el seu contingut en els termes que s’hi descriuen '[...] segons l'ordre de prioritats i el calendari que pactarem'[...].

Queda sobradament sobreentès que el 'pacte' s'ha de dur a terme entre la Junta Directiva elegida el 13 de juny i l'Associació Blaugranes en cadira de rodes, la qual compta entre els seus associats el 80% dels usuaris del Camp Nou. Usuaris que pateixen des de fa anys una situació del tot inadmissible la qual requereix solucions immediates sense haver d'esperar la necessària remodelació del Camp Nou, qüestió expressada al Manifest i assumida en la signatura del Pacte.

Nosaltres, que vàrem tenir la sort de conèixer la persona més enllà del personatge, sabem que el soci 12556 complirà el manament ètic del Pacte.

Faig meves les paraules que et digueren els nens i les nenes del Campus Sport: 'no ens fallaràs, oi Sandro?'


Documents relacionats:

diumenge, 4 de juliol del 2010

Com va viure el 13 J... Matthew Tree? Col·laboració especial.


Matthew Tree inicia un cicle de col·laboracions especials sobre el 13 de juny, dia de les eleccions al FC Barcelona.

Juntament amb Matthew Tree, alguns Candidats a la Presidència, així com destacades personalitats del món de la cultura i del periodisme, han tingut l'amabilitat de participar en aquesta secció del bloc de Blaugranes que hem titulat 'Com va viure el 13 J... ?'

'No sóc soci del Barça i per tant no hi tinc ni veu ni vot, però sempre val la pena seguir les eleccions presidencials del club; en part perquè existeixen, cosa que no es pot dir, ni molt menys, de gaires clubs més; i en part perquè en aquestes eleccions s'hi solen barrejar tres conceptes tan aparentment oposats com ara els diners: no hi ha cap precandidat que hagi fet campanya amb un esclop i una espardenya; i la política: no hi ha cap precandidat del qual no sapiguem les tendències partidistes; i, finalment, el futbol: no hi ha cap precandidat que sigui futbolista o exfutbolista professional, però vet aquí que esperem que sàpiga portar un munt de futbolistes de primera categoria (i altres esportistes ídem en altres esports) a tots els cims futbolístics i esportius disponibles.

He de confessar, en tot cas, que el 13 J, només em preocupava una cosa: si el regne brillant de Laporta, en què política, diners i futbol van trobar una encaixada mútua que va resultar tan triomfal, tindrà continuïtat. La resposta, em temo, és que no'.

dijous, 1 de juliol del 2010

Barça, final i inici d'una etapa: Sandro Rosell (II)

Avui, 1 de juliol torna a començar una nova etapa històrica marcada pel recolzament popular que va tenir el President Rosell a les urnes.

Aquest és el fet diferencial del Barça respecte altres clubs del món. Els seus socis i les seves sòcies tenen la potestat de decidir qui vol que els governi. La sobirania popular va decidir que el President del millor club del món sigui Sandro Rosell.

Avui entrem en un període en què hem de deixar treballar al nou president. No és moment de pals a les rodes ni d’oposicions irracionals. Alguns han d’entendre que ha estat una àmplia voluntat popular la que així ho ha volgut. Per tant, en un exercici de responsabilitat democràtica blaugrana, hem de procurar tots plegats que el President Rosell tingui unes òptimes condicions que el permetin treballar de la millor manera possible.

Un comportament diferent vulneraria la sobirania popular barcelonista.

Les propostes del President Rosell quant a mobilitat.

Moltes persones m’atureu al carrer o m’interrogueu per correu: i ara què..? Com tenim la cosa?. Amb sinceritat, us haig de dir que bé. No ho diria si no n’estès convençut. Personalment, espero molt del president Rossell pel que fa a la problemàtica que patim els diversos col·lectius blaugranes, sigui quina sigui la malaltia.

N’espero molt. De debò. N’hem d’esperar. Se li ha de donar un vot de confiança. Crec, i així ho hem de creure tots plegats, que complirà el seu programa, el seu compromís, les seves propostes...

Pel que fa a tres dels punts que li vàrem exposar (compra d’entrades, assignació de localitats i realització d’un cens de la gent blaugrana amb problemes de diverses tipologies) la seva postura va ser d’una absoluta recepció i sensibilitat envers la problemàtica de les persones que anem en cadira.

D’un altre costat, el punt que tothom considerava més punyent, excepte el Sr. Agustí Benedito, tot s’ha de dir, es va manifestar de manera contundent: vosaltres proposeu una reubicació al lateral, davant les llotges o la supressió de les llotges que ningú no utilitza. Crec que la millor solució passa per ubicar-vos a les llotges. No hem de moure ningú i, a més a més, no té sentit l’existència d’aquells espais buits, digué. Jo mateix en tenia una llogada i la vaig deixar, continuà dient. A les nostres propostes, el President Rosell va afegir-ne una més: darrere les banquetes n’hi ha una zona noble que s’utilitza per compromisos, tot assenyalant el plànol del Camp Nou i fent cometes amb la punta dels dits: compromisos estil l’amic de l’amic. Jo ja li he dit a la meva família”, expressà el president, no espereu que us aconsegueixi cap ni una entrada.

Recordo que vàrem fer broma sobre aquest tema: Sandro, em vols com a amic? Ja m’hi aconseguiràs entrades, no?, li vàrem dir. I ell sentencià: doncs no et facis amic meu ja que com a amic no n'aconseguiràs cap.

Per tant, si fa falta espai per a la reubicació mentre esperem la reforma de l’estadi, la qual no tindrà lloc abans de 4-5 anys, tenim la certesa que utilitzarà la zona noble.

En definitiva, us faig un crit a la tranquil•litat ja que, n’estic convençut, repeteixo, donarà solució a l’absurda i irracional situació en què ens trobem, com a conseqüència de la irresponsable insensibilitat d’una Junta Directiva sorgint envers els seus consocis.

Al loro, que no estem tan bé!, des del punt de vista de la mobilitat. Per tant, qualsevol decisió positiva per al nostre col•lectiu, comportarà un gran avenç.

Certament, n'espero molt del president. Hi confio i estic segur que complirà la seva paraula. La química que va brollar entre nosaltres així m'ho indica.

Articles relacionats: Barça, final i inici d'una estapa: Joan Laporta

Barça, final i inici d'una etapa: Joan Laporta (I)

Avui es produirà el relleu a les oficines de Can Barça. Una nova etapa amb què finalitza un període decebedor des del punt de vista institucional.

L’època laportista, si volem ser equànimes, l’hem de dividir en dos blocs ben diferenciats.

D’una banda, una primera fase plena de llum i d’esperança. El Laporta del primer tram del seu mandat posava fi a una etapa en què el Barça s’hi trobava sumit en un absolutisme obscurantista que dugué al club a una total crisi institucional i esportiva. El Laporta del primer quinquenni suposà un canvi il•lusionant durant el qual vingueren els èxits esportius i la regeneració institucional del FC Barcelona.

D’una altra banda, el segon mandat de Laporta ve marcat per la moció de censura i per una regressió dels valors aconseguits.

Quant a la primera, va esgrimir els mateixos arguments que Jan va criticar en el moment en què l'Elefant Blau presentà la històrica moció a la Junta que ell va rellevar el 2003.

Una altra cosa a analitzar la determina la necessitat de presentar una moció a un president amb data de caducitat. Fet diferencial de la presentada per l'Elefant Blau.

Pel que fa a la regressió de valors, salta a la vista. El comportament de Laporta fa que home i “estat” tornin a confondre’s tal com ha succeït moltes vegades al llarg de la història: “l’etat c’est moi”, estil Louis XIV. Els interessos personals i les aspiracions polítiques predominen per damunt dels del Barça.

En aquest tram el comportament del mandatari blaugrana no ha estat un model a seguir precisament. Dista molt de les maneres que s’espera d’un president que representa una entitat tant important com el FC Barcelona. Un president amb igual, o fins i tot més, representativitat que el de la Generalitat de Catalunya; si més no, des del punt de vista mediàtic i de força popular.

Recordo que, en una de les entrevistes que vàrem mantenir amb membres de la Junta sortint, davant les constants negatives a les propostes que els presentàvem, els vaig fer la comparació la següent comparació: “no digueu que no podeu perquè de poder us sobra. Vosaltres sou El Vaticà blaugrana respecte els poders polítics. No cal salvar els aspectes religiosos si donem per bo que el barcelonisme constitueix en sí mateix una religió amb matisos laïcistes”.

El President Laporta és l’únic responsable, amb la irresponsabilitat que ha regnat durant el segon període del seu mandat, de no retirar-se com el millor president de la història del Barça i s’ha de conformar amb el premi de consolació, que no és petit, d’haver estat el president del millor Barça de la història.

Ell mateix ha estat el primer a impedir-ho amb la seva conducta. Ell sol ho ha evitat i ha fet oposicions per no aconseguir-ho i ha malbaratat el crèdit de què disposava.

Articles relacionats: Barça, final i inici d'una etapa: Sandro Rosell (I)

PREMIS BLOCS CATALUNYA 2010

PREMIS BLOCS CATALUNYA 2010
Premiat pel jurat com a MILLOR BLOC en llengua catalana.