Barcelonisme: llibertat de pensament, llibertat d’expressió...

El FC Barcelona té una manera de funcionar única al món: la democràcia interna. Els seus socis i les seves sòcies, tot fent ús d’aquesta característica democràtica, van optar pel relleu. La voluntat popular decidí substituir el President Laporta pel President Rosell, així com els seus respectius equips. Stricto sensu les urnes van reflectir aquest desig i un cop finalitzades la campanya electoral i les votacions, únicament som, senzillament, barcelonistes. Si més no, així hauria de ser.

És per aquest motiu que a la societat blaugrana li hauria de preocupar una qüestió de fons. Qüestió que atempta, no només contra la llibertat de pensament, sinó també contra la llibertat d’expressió, dos dels pilars bàsics sobre els quals està cimentat el sistema democràtic en tots els àmbits, inclosa la comunitat blaugrana.

La democràcia, drets i deures, ha de presidir en tot moment la convivència. La democràcia comporta la permissibilitat del debat des del respecte i de la crítica constructiva. Consegüentment, és incompatible amb la pràctica d’algunes formes d’actuar. Un bon exemple significatiu de tot això el trobem en l'etiquetatge amb determinats “-ismes” malèvols que s'apliquen a les persones que gosen fer ús de la seva llibertat de pensament.

Ens hauria de preocupar i molt, ja que deixa entreveure que, per defecte, s'etiquetarà qualsevol seguidor del Barça que tingui la valentia d'opinar amb criteri propi o de dissentir lliurement. Personalment, aquest fet m’amoïna fins a la inquietud perquè rebutjo un Barça de pensament únic. Tanmateix, les passes tant dels seguidors de l’actual junta directiva, com dels de l’anterior s’encaminen cap a aquestes latituds, fent bona la dita qui non est mecum, est contra me.

Per tots aquests motius, la utilització no benèvola del terme "opositor", mot amb el qual es feia referència a un barcelonista que dissentia d’alguns aspectes del fitxatge de Mascherano, m’inquieta. I no molt, sinó moltíssim.

La llibertat de pensament es va aconseguir després d'una llarga lluita i un cost de vides molt alt. Per tant, des del moment que algú es converteix en personatge públic, ho fa amb totes les conseqüències. Els dirigents són prou conscients que no tothom compartirà les seves decisions, la qual cosa la tenen perfectament assumida . Per tant, tothom hem de dur a la pràctica l’assumpció de la llibertat de pensament i, consegüentment, d'expressió.

L’argument també és vàlid per als seguidors de qualsevol de les famílies existents en el si del club, algunes de les quals tendeixen a aquesta proclivitat.

També resulta preocupant la identificació "opositor" amb "laportista o rosellista", filla de la prepotència "bipartidista neoliberal" que parteix de la base que només existeixen dues línies de pensament. Afortunadament, d’un cantó, el procés electoral va evidenciar que hi havia més opcions i, d’un altre, que no tot girava al voltant de dues úniques candidatures. Precisament, la decisió de les urnes va reflectir la no existència de la suposada "bipolarització", la qual només formava part del full d’estil d’alguns mitjans de comunicació. Si més no, així ho varen transmetre als socis i a les sòcies.

Respectem la diversitat de pensament emanada de la gent blaugrana. Sens dubte, element capital del patrimoni del Barça. En última instància, però, si algú cau en la temptació d’etiquetar, que empri senzillament el terme barcelonista, molt més escaient, o que faci mutis pel fòrum.

Que llarg que se’m fa el viatge...!

Estic enroscat en les tecles de l’ordinador buscant una sortida cap al mar. Somiant-me en un somni de vells fantasmes que, de tant en tant, em venç. Però què voleu si em sento un xic perdut em aquest viatge miserable que es troba en via morta per les velles rutines. Un camí que s’inicià poc menys d’onze mesos enllà.

No obstant això, no em sento vençut, malgrat que la vida sigui una festa a la qual ningú no s’ha molestat a convidar-me. No, no em sento batut perquè no estic sol. Vosaltres feu que s’obrin finestres a l’esperança. Vosaltres feu probable que la llum il·lumini l’habitació. Convertiu la incertesa de les nits buides en la flama d’un món possible. Feu factible l’alba dins del laberint.

Amb tot, se’m fa llarg el viatge. Massa llarg! En realitat, hauria de ser tot el contrari, atesa la fervent activitat de la temporada 2009-10. El Barça es convertí en el millor club del món en guanyar els sis títols a què optava. El dinou de desembre es proclamà campió del Mundialet de Clubs a Abu Dhabi –Emirats Àrabs. Del 5 maig fins al 13 de juny, convocatòria d’eleccions, campanya i diada de votacions.

Tot el procés finalitzà, teòricament, amb la presa de possessió del nou President del FC Barcelona el dia 1 de juliol. Dic teòricament, atesa l’actitud d’alguns que s’entesten a viure en una campanya electoral continua, així com en una oposició permanent. En aquest sentit, em quedo amb l’actitud responsable i intel·ligent del meu bon amic Agustí Benedito, segon més votat a les urnes i actual referent del barcelonisme amb seny. Un cop finalitzat tot, Agustí digué: “faré tot el possible, tot el que estigui a les meves mans per ajudar Sandro Rosell perquè el seu èxit serà l’èxit del Barça”. Saviesa i responsabilitat.

Certament, la quantitat d’estímuls, emocions, sentiments, esperances, solidaritats, suports, simpaties, complicitats, en un període de temps tan breu, hauria d’escorçar i alleugerir el nostre particular viatge. Res més lluny de la realitat. A mesura que ens acostem al final de la partida, se’m fa més pesat. Penso que tot m’és igual. Que estic fart de córrer i recórrer els carrers de Can Barça. Cansat de trucar a despatxos anònims pidolant drets de sentit comú. Coses que ahir no es van fer i demà ja és tard. Avorrit d’esperar la sortida d’un tren que està en via morta.

A mesura que s’acosta, se’m fa més llarg. Quan tremolo, però, el vostre somriure em retorna al sender del compromís. O recordo les paraules amb seny de l’Agustí. No em puc oblidar de les esperances dels meus companys i companyes. Tot plegat em fan pensar que les úniques batalles que no es guanyen, són les que s’abandonen. Un bon exemple, malgrat que pugui quedar una mica lleig que ho digui jo mateix, el trobem en Blaugranes en cadira de rodes. Malgrat les inconveniències, sempre hem afrontat la vida de cara. Els entrebancs no han estat prou obstacle per no abordar la lluita amb el convenciment que un altre món blaugrana és possible.

Tot i que el viatge se’m fa massa llarg, arribaré fins el final d’un trajecte que m’ha de permetre exercir, senzillament, de blaugrana. M’ha de deixar participar, d’una manera normalitzada, de la vida del club.

President, veure l’acabament tant a prop del viatge, aconsegueix que se’m faci encara més llarg. Assenyalem el final del trajecte de la dignificació de les persones de mobilitat reduïda. La història t’ha escollit per aconseguir aquesta fita.

Posem fil a l’agulla i finalitzem el camí, que ja se’m fa massa llarg!

Sodoma i Gomorra o Can Barça

No hi ha pitjor falta que la corrupció. Aquesta va ser la causa per la qual, segons el Gènesi, Déu va destruir ambdues ciutats amb una pluja de foc i sofre, com a càstig del comportament dels seus habitants («vici contra natura»).

Des de la llunyania de la narració bíblica, i amb els distanciaments històrics que s’escaiguin, la paràbola es pot aplicar als anteriors habitants de la «ciutat barcelonista». Els Déus blaugranes manaren que marxessin, mentre enviaven una pluja de vots de càstig des de les urnes.

De confirmar-se les filtracions de la ‘due diligence’ que la junta del President Rosell ha sol·licitat a l’empresa KPMG, ens trobaríem un cop més davant del lloc comú “la realitat, supera la ficció”. La voràgine malbaratadora dels recursos del club per part dels anteriors dirigents depassaria amb escreix qualsevol aproximació a les “despeses” imaginables que comporten “els compromisos".

ONA FM ha tingut accés a l’auditoria que l’empresa KPMG està duent a terme sobre les despeses de la junta de Laporta durant l’últim any. Els aspectes econòmics denoten una actitud repugnant atesa la crisi econòmica que la societat catalana pateix. Resulta del tot incomprensible que molts catalans i catalanes no arribin a final de mes i, mentrestant, un grup de privilegiats campessin per la comptabilitat del Barça com els venia en gana.

Les xifres de la ‘due diligence’ que han transcendit a través de l’emissora de ràdio, dibuixen un panorama absolutament vergonyós. Els detalls de l’auditoria econòmica, publicats també pel diari SPORT, són incomprensibles, vergonyosos, intolerables, repugnants i tots els adjectius que vulgueu afegir-hi.

D’entrada, resulta injustificable el milió d’euros (1.000.000) que es van gastar a la final de la Champions League de Roma. Més del doble de l’assignació que la UEFA havia previst com a despeses de “compromisos”. No esdevé menys sagnant els 424.000 que la junta destinà a la compra de dos rellotges per a cada jugador pels títols aconseguits. ¿No cobren prou que se’ls ha de premiar per fer la seva feina?

La resta de xifres resulten, directament, repulsives: els diners en vols privats arribaren als 360.000 euros. Pel que fa a dinars amb les juntes directives que visitaven el Camp Nou la quantitat s’eleva als 500.000 euros, als quals s’han d’afegir 600.000 euros més en concepte de 'catering dels convidats a la llotja' els dies de partit.

En resum, 2.884.000 euros que l’actual junta directiva haurà de justificar per tal que els socis, veritables amos del Barça, tinguem un absolut coneixement de la situació de l’economia del club. Com a soci, no ho sol·licito, ho exigeixo. De la mateixa manera que demando la denúncia davant les autoritats competents, si s’escau, de qualsevol element punible des d’un punt de vista jurídic.

No sóc persona de jutjar abans d'hora. A més a més, ideològicament defenso el principi d'nnocència mentre no es demostri el contrari. Per tant, restaré molt atent que es facin públiques les xifres definitives per part dels auditors.

No obstant això, amb les dades de què disposem, i davant la greu crisi que patim, com a ciutadà català em sento víctima de la pluja de foc i sofre, consequència del núvol en forma de set dígits que enterboleix el cel de la nostra pàtria.

Com va viure el 13 J... Manel Mora? per Anna Maria Villalonga

Prefaci a la narració d’Anna Maria Villalonga, escriptora, professora i investigadora de la Universitat de Barcelona, Com va viure el 13 J... Manel Mora?

Atès que volia mantenir l’equilibri entre objectivitat i afectivitat, li vaig demanar l’Anna que fes una radiografia de les emocions que em sobrevingueren durant la llarga jornada electoral.

És de tots conegut que ambdós termes esdevenen antagònics i, fins i tot, antònims psicològics, si em permeteu la nomenclatura.

No fer públics els llaços d’amistat amb un dels candidats no em va resultar gaire costós, malgrat l’etiquetatge hostil a què em sotmetien els seguidors d’algunes de les candidatures. Recíprocament, se’m rifaven. M’anava a dormir vinculat a X i, en llevar-me, pertanyia a Y. La roda girava amb bogeria en una interminable assignació. Sabia que no ho havia de dir, atesa la meva condició de Coordinador de l’Associació Blaugranes en cadira. L’Associació havia d’arribar impol·luta a l’endemà de l’elecció presidencial. Havia de mantenir intacte l’objectiu amb què vàrem començar: poder continuar negociant sortís elegit qui sortís.

He volgut evitar perdre l’equilibri entre objectivitat i afectivitat. D’aquesta manera eludiré que se’m vegi el llautó, expressió malèvola dels citats seguidors.

Protagonista en segona persona, l’Anna Maria Villalonga, explica:

Com va viure el 13 J... Manel Mora?

Després d’una colla de mesos treballant de manera frenètica en les reivindicacions dels Blaugranes en cadira de rodes, era de calaix que en Manel havia de viure de manera especial la jornada electoral. Especial perquè havia conegut personalment tots els implicats i els seus companys de candidatura. Especial perquè per fi s’arribava al final de l’escalada en la nova etapa a Can Barça. Especial perquè s’aproximava la resolució (per bé o per mal) de les circumstàncies plantejades al voltant de les persones amb problemes de mobilitat. És cert que la resolució física havia de tardar més, però com a mínim, en conèixer la nova Junta, també es podia intuir per on anirien els trets. En resum, un dia, a tots els efectes, singular.

En Manel es va llevar i va marxar cap a Badalona. Tenia el cor dividit. Volia i dolia. D’una banda, a Badalona s’hi jugava la final de la lliga catalana de bàsquet en cadira de rodes. El Barça-UNESS s’enfrontava al Joventut, a la Penya. D’una altra, al Camp Nou estaven passant moltes coses. Amb tot, el seu compromís amb els companys del bàsquet es va mantenir. Malauradament, el Barça va perdre. La Penya aconseguí venjar-se de la derrota que el Barça li infligí en la lliga espanyola (on, en guanyar, va eludir la baixada de categoria) unes setmanes abans.

A la tarda, ben aviat, tot fou diferent. En Manel va poder encaminar-se a l’estadi. L’excitació arreu del país era gran. Tots els mitjans se’n feien ressò. La campanya havia estat tan sonada que les eleccions van convertir-se en un esdeveniment inusitadament mediàtic. Quan arribà al Camp Nou, es trobà amb els companys de l’associació, els amics de la premsa i les persones de les diverses candidatures. L’ambient era increïble. Multitudinari i festiu. Feia goig comprovar com els socis acudien a les urnes en compliment del seu dret (i deure!) de participar activament en la tria dels nous dirigents.

En Manel s’encaminà a la zona on estaven ubicades les llotges de les quatre candidatures. Agustí Benedito, amb qui havia fet al llarg de la precampanya i la campanya una gran amistat, l’havia convidat a visitar-los. Tothom estava nerviós i exultant. Era una gran jornada per al barcelonisme. La ciutat, el país, abocats pel seu equip.

En Manel va viure amb molta gent moments inoblidables. Compartí amb Benedito i el seu equip la major part del temps. També va poder saludar el personal de Rosell, entre els quals Pilar Guinovart, molt contenta, li va assegurar que tot el problema de les cadires s’arreglaria. Passaven els minuts. La nit, a priori, no s’augurava tan llarga. Tanmateix, el recompte, malgrat que ràpid, fiable i expeditiu, requeria un mínim de temps.

La victòria de Sandro Rossell ja va ser avançada pels sondeigs abans que es tanquessin les urnes, però tothom (sobretot els suposats guanyadors) volien assegurar el resultat. Les emocions i les celebracions, amb tot, estaven a flor de pell. Tant per als triomfadors (Benedito inclòs, ja que la seva ascensió fou meteòrica i molt il•lusionant) com per als perdedors (Ingla i Ferrer), amb qui en Manel també va creuar algunes paraules.

Quan finalment en Manel marxava i els resultats eren a punt de ser anunciats, va trobar-se amb Rosell. En Sandro, ja guanyador de facto, s’aturà i el saludà amablement. Es preocupà per la seva situació: com estàs?

En Manel, sempre fidel a la seva línia reivindicativa, li va fer un petit somriure de picardia: Molt bé, Sandro, però espero demà estar molt millor!