El fitxatge de Cesc sempre ha estat en mans d’algú. La pretemporada 2009-10, depenia que l’Arsenal acceptés el bielorús Hleb, un dels molts fitxatges bluf de l’era Txiqui. L’actual pretemporada l’honor de l’intercanvi recaigué en Yaya Touré. Evidentment, en ambdues ocasions, s’havia d’afegir una quantitat ‘florentina’ a més dels jugadors.
Fa anys que intentem portar Cesc. Tot un ‘The X Fábregas file’, ja que finalment quelcom estrany acaba abduint el capità dels ‘gunners’. Fet que, pel que hem pogut comprovar, l’obliga a continuar vestint la samarreta dels ‘canoners’.
El Barça, per tant, hauria de plantejar-se de forma definitiva dues qüestions: la primera és si desitja fitxar Cesc; la segona, si necessita realment la incorporació del jugador. Això sí, sense fer cap bogeria pel seu fitxatge, tal com diu el President Rosell.
Si el vol amb absoluta certesa, el FC Barcelona hauria de començar a planejar l’estratègia per fer realitat un dels vells somnis de l'afició –d’una part, més aviat, diria jo–: tornar a vestir Cesc de blaugrana.
El migcampista d'Arenys, format a les categories inferiors del club blaugrana, és un culer declarat i en alguna ocasió ha reconegut el seu desig de tornar algun dia al Camp Nou.
El club hauria de tenir preparada l’estratègia a seguir –amb una sorprenent oferta inclosa- per evitar que el d'Arenys es converteixi en un cromo més de “Don Floren’ o del ‘tito Floren’, com més us estimeu. Cosa que no es presumeix fàcil, atès que l'Arsenal el considera una figura clau i mai no estaria disposat a traspassar-lo per menys de 40 o 45 milions de lliures (més de 50 milions d'euros). Un preu gairebé obscè pels temps de crisi en què vivim.
Una cosa ha quedat ben clara. Tal com demostren els fets, el Barça no ha escatimat esforços i, qüestió ben important, estava decidit a invertir en el fitxatge d’aquest jugador una bona part dels diners de què disposa per a la compra de jugadors.
No obstant això, el Barça també s’ha de qüestionar la necessitat d’adquirir Fábregas. No ha de mirar si Cesc tindria lloc a l’equip perquè els grans jugadors sempre hi caben, a qualsevol equip. No, no és pas aquesta la qüestió a la qual prestar atenció, sinó simplement a la necessitat d’incorporar un jugador pel qual s’ha de fer una bogeria per contractar-lo.
Realment, necessitem Fábregas dins l’esquema del Barça? Humilment, crec que no. Només cal fer una mirada als ‘nens’ de la Masia i en trobarem més d’un capaç de jugar en aquesta demarcació. Simplement, ens hem de creure que estan preparats.
Parlem de xavals crescuts a la Masia, xavals perfil Barça, amb l’ADN Barça. Nanos que necessiten jugar quelcom més que un partit de ‘costellada’. Per mèrits propis, es mereixen donar el salt i passar tot un curs futbolístic al costat del primer equip. Requereixen un temps mínim per demostrar la seva vàlua, la qual mai no s’evidenciarà si només juguen entre ells. Han de fer-ho al costat de Xavi, Iniesta, Busquets o Keita. És a prop d’aquests jugadors que ells també creixeran.
No se m’acut millor manera per tal que les joves promeses evolucionin i es converteixin en realitat. Però per acabar d’aprendre i de formar-se, se’ls ha de donar minuts de manera regular. No n’hi ha prou que un dia juguin de titular i que no tornin a aparèixer a l’alineació fins passades tres o quatre setmanes. Aquesta circumstància és constatable. Bojan l’ha hagut de viure en més d’una ocasió. Després d’un gran partit, suplent perenne. Aprofito aquest comentari per llençar un avís per a navegants. Continuarà tenint la rellevància amb què va finalitzar la lliga? O el premi a la bona temporada que realitzà, serà el retorn a la suplència? Ningú no em podrà negar que la constant ha estat sempre la mateixa.
La reflexió és evident. La mateixa situació no l’han de viure els joves migcampistes. Tenim recursos de suficient qualitat per cobrir la demarcació, recursos que ens permeten orquestrar un equip campió. Només és qüestió de donar-los confiança; de saber gestionar el que tenim a casa. No hem d’esperar que marxin, es facin figures i, aleshores, anar a pagar corre cuita un jugador que era nostre i format a casa.
De tota manera, no voldria acabar sense exposar el malestar que l’actitud de Fábregas m’ha produït. Sense desmerèixer-se’l com a jugador, m’ha provocat dubtes i recel pel que fa al suposat desig de tornar a casa.
Diuen que el jugador ha fet tot els possibles per acostar-se al Camp Nou. Això diuen. Jo, però, en tinc una altra visió. Si Cesc volia tornar a casa de veritat (no només per Nadal), com és que l’any passat va signar una ampliació de contracte? Resulta evident que aquest fet significava una declaració d’amor envers els ‘gunners’ i cap a Arsène Wenger, el seu pare futbolístic.
No resulta menys obvi que l’ampliació allunya la carta de llibertat. Per tant, com es poden entendre les ganes de tornar i la signatura que el lliga uns quants anys més a l’Arsenal?
Si tantes ganes té de vestir-se de blaugrana, com és que no utilitza la via que van fer servir altres jugadors de la ‘premier league’? Jugadors que volien abandonar els clubs anglesos per venir a jugar la lliga BBVA i ho van aconseguir?
Massa interrogants sense resposta, massa misteri. Tot plegat converteix aquest fitxatge en un autèntic “The X Files Fábregas”, ja que costa més fitxar Cesc que trobar la germana d'en Mulder.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada