Sodoma i Gomorra o Can Barça

No hi ha pitjor falta que la corrupció. Aquesta va ser la causa per la qual, segons el Gènesi, Déu va destruir ambdues ciutats amb una pluja de foc i sofre, com a càstig del comportament dels seus habitants («vici contra natura»).

Des de la llunyania de la narració bíblica, i amb els distanciaments històrics que s’escaiguin, la paràbola es pot aplicar als anteriors habitants de la «ciutat barcelonista». Els Déus blaugranes manaren que marxessin, mentre enviaven una pluja de vots de càstig des de les urnes.

De confirmar-se les filtracions de la ‘due diligence’ que la junta del President Rosell ha sol·licitat a l’empresa KPMG, ens trobaríem un cop més davant del lloc comú “la realitat, supera la ficció”. La voràgine malbaratadora dels recursos del club per part dels anteriors dirigents depassaria amb escreix qualsevol aproximació a les “despeses” imaginables que comporten “els compromisos".

ONA FM ha tingut accés a l’auditoria que l’empresa KPMG està duent a terme sobre les despeses de la junta de Laporta durant l’últim any. Els aspectes econòmics denoten una actitud repugnant atesa la crisi econòmica que la societat catalana pateix. Resulta del tot incomprensible que molts catalans i catalanes no arribin a final de mes i, mentrestant, un grup de privilegiats campessin per la comptabilitat del Barça com els venia en gana.

Les xifres de la ‘due diligence’ que han transcendit a través de l’emissora de ràdio, dibuixen un panorama absolutament vergonyós. Els detalls de l’auditoria econòmica, publicats també pel diari SPORT, són incomprensibles, vergonyosos, intolerables, repugnants i tots els adjectius que vulgueu afegir-hi.

D’entrada, resulta injustificable el milió d’euros (1.000.000) que es van gastar a la final de la Champions League de Roma. Més del doble de l’assignació que la UEFA havia previst com a despeses de “compromisos”. No esdevé menys sagnant els 424.000 que la junta destinà a la compra de dos rellotges per a cada jugador pels títols aconseguits. ¿No cobren prou que se’ls ha de premiar per fer la seva feina?

La resta de xifres resulten, directament, repulsives: els diners en vols privats arribaren als 360.000 euros. Pel que fa a dinars amb les juntes directives que visitaven el Camp Nou la quantitat s’eleva als 500.000 euros, als quals s’han d’afegir 600.000 euros més en concepte de 'catering dels convidats a la llotja' els dies de partit.

En resum, 2.884.000 euros que l’actual junta directiva haurà de justificar per tal que els socis, veritables amos del Barça, tinguem un absolut coneixement de la situació de l’economia del club. Com a soci, no ho sol·licito, ho exigeixo. De la mateixa manera que demando la denúncia davant les autoritats competents, si s’escau, de qualsevol element punible des d’un punt de vista jurídic.

No sóc persona de jutjar abans d'hora. A més a més, ideològicament defenso el principi d'nnocència mentre no es demostri el contrari. Per tant, restaré molt atent que es facin públiques les xifres definitives per part dels auditors.

No obstant això, amb les dades de què disposem, i davant la greu crisi que patim, com a ciutadà català em sento víctima de la pluja de foc i sofre, consequència del núvol en forma de set dígits que enterboleix el cel de la nostra pàtria.

Com va viure el 13 J... Manel Mora? per Anna Maria Villalonga

Prefaci a la narració d’Anna Maria Villalonga, escriptora, professora i investigadora de la Universitat de Barcelona, Com va viure el 13 J... Manel Mora?

Atès que volia mantenir l’equilibri entre objectivitat i afectivitat, li vaig demanar l’Anna que fes una radiografia de les emocions que em sobrevingueren durant la llarga jornada electoral.

És de tots conegut que ambdós termes esdevenen antagònics i, fins i tot, antònims psicològics, si em permeteu la nomenclatura.

No fer públics els llaços d’amistat amb un dels candidats no em va resultar gaire costós, malgrat l’etiquetatge hostil a què em sotmetien els seguidors d’algunes de les candidatures. Recíprocament, se’m rifaven. M’anava a dormir vinculat a X i, en llevar-me, pertanyia a Y. La roda girava amb bogeria en una interminable assignació. Sabia que no ho havia de dir, atesa la meva condició de Coordinador de l’Associació Blaugranes en cadira. L’Associació havia d’arribar impol·luta a l’endemà de l’elecció presidencial. Havia de mantenir intacte l’objectiu amb què vàrem començar: poder continuar negociant sortís elegit qui sortís.

He volgut evitar perdre l’equilibri entre objectivitat i afectivitat. D’aquesta manera eludiré que se’m vegi el llautó, expressió malèvola dels citats seguidors.

Protagonista en segona persona, l’Anna Maria Villalonga, explica:

Com va viure el 13 J... Manel Mora?

Després d’una colla de mesos treballant de manera frenètica en les reivindicacions dels Blaugranes en cadira de rodes, era de calaix que en Manel havia de viure de manera especial la jornada electoral. Especial perquè havia conegut personalment tots els implicats i els seus companys de candidatura. Especial perquè per fi s’arribava al final de l’escalada en la nova etapa a Can Barça. Especial perquè s’aproximava la resolució (per bé o per mal) de les circumstàncies plantejades al voltant de les persones amb problemes de mobilitat. És cert que la resolució física havia de tardar més, però com a mínim, en conèixer la nova Junta, també es podia intuir per on anirien els trets. En resum, un dia, a tots els efectes, singular.

En Manel es va llevar i va marxar cap a Badalona. Tenia el cor dividit. Volia i dolia. D’una banda, a Badalona s’hi jugava la final de la lliga catalana de bàsquet en cadira de rodes. El Barça-UNESS s’enfrontava al Joventut, a la Penya. D’una altra, al Camp Nou estaven passant moltes coses. Amb tot, el seu compromís amb els companys del bàsquet es va mantenir. Malauradament, el Barça va perdre. La Penya aconseguí venjar-se de la derrota que el Barça li infligí en la lliga espanyola (on, en guanyar, va eludir la baixada de categoria) unes setmanes abans.

A la tarda, ben aviat, tot fou diferent. En Manel va poder encaminar-se a l’estadi. L’excitació arreu del país era gran. Tots els mitjans se’n feien ressò. La campanya havia estat tan sonada que les eleccions van convertir-se en un esdeveniment inusitadament mediàtic. Quan arribà al Camp Nou, es trobà amb els companys de l’associació, els amics de la premsa i les persones de les diverses candidatures. L’ambient era increïble. Multitudinari i festiu. Feia goig comprovar com els socis acudien a les urnes en compliment del seu dret (i deure!) de participar activament en la tria dels nous dirigents.

En Manel s’encaminà a la zona on estaven ubicades les llotges de les quatre candidatures. Agustí Benedito, amb qui havia fet al llarg de la precampanya i la campanya una gran amistat, l’havia convidat a visitar-los. Tothom estava nerviós i exultant. Era una gran jornada per al barcelonisme. La ciutat, el país, abocats pel seu equip.

En Manel va viure amb molta gent moments inoblidables. Compartí amb Benedito i el seu equip la major part del temps. També va poder saludar el personal de Rosell, entre els quals Pilar Guinovart, molt contenta, li va assegurar que tot el problema de les cadires s’arreglaria. Passaven els minuts. La nit, a priori, no s’augurava tan llarga. Tanmateix, el recompte, malgrat que ràpid, fiable i expeditiu, requeria un mínim de temps.

La victòria de Sandro Rossell ja va ser avançada pels sondeigs abans que es tanquessin les urnes, però tothom (sobretot els suposats guanyadors) volien assegurar el resultat. Les emocions i les celebracions, amb tot, estaven a flor de pell. Tant per als triomfadors (Benedito inclòs, ja que la seva ascensió fou meteòrica i molt il•lusionant) com per als perdedors (Ingla i Ferrer), amb qui en Manel també va creuar algunes paraules.

Quan finalment en Manel marxava i els resultats eren a punt de ser anunciats, va trobar-se amb Rosell. En Sandro, ja guanyador de facto, s’aturà i el saludà amablement. Es preocupà per la seva situació: com estàs?

En Manel, sempre fidel a la seva línia reivindicativa, li va fer un petit somriure de picardia: Molt bé, Sandro, però espero demà estar molt millor!

El SuperBarça guanya la Supercopa

El rei de copes guanya la novena supercopa, la qual cosa el converteix en l’equip que més vegades ha obtingut aquest torneig. El primer títol de la temporada es queda a casa gràcies al fabulós joc que va desplegar un Barça superdotat. Un grup de joves que la toca prodigiosament com cap altre equip del món.

Un Xavi incommensurable va fer anar la batuta amb una autoritat impecable. El “profe” es va treure de la txistera un passi magistral gràcies al qual Messi va aconseguir el segon gol del Barça (1-0, Konko pp). L’eliminatòria estava encarrilada.

No obstant això, les ganes de jugar i de marcar més gols per part del Barça no afluixaven. Movia la pilota com sempre ho ha fet, jugant-la des del darrera. Amb la paciència que caracteritza l’equip de Guardiola. Mai no la va rifar ni una sola vegada. Fruit de la superioritat en tots els aspectes del joc, arribà el millor gol de la nit. Internada d’Alves per la dreta, centre a Messi i el millor jugador del món, amb la seva cama “dolenta", la pica davant la sortida de Palop. El tercer del Barça i el segon del seu compte particular.

El tercer de Messi, quart per al Barça, va arribar per l’esquerra en una excel·lent jugada d’Iniesta. El manxec li va servir en safata a l’argentí el primer hat-trick de la temporada. Amb els tres d’ahir, el 10 barcelonista ja suma 130 gols, xifra amb la qual es col·loca setè, juntament amb amb Eto'o i Rivaldo, en la classificació dels golejadors de tota la història blaugrana.

A aquesta plèiade de magnífics jugadors s’hi va sumar Villa qui va mostrar bones maneres en el seu debut. Va deixar entreveure coses prou interessants que auguren un bon rendiment i, sobretot, un bon enteniment amb Leo. Poden arribar a formar una bona parella de ball.

Guardiola va ser molt explícit amb el plantejament tàctic contra el Sevilla. Primer de tot, que el quartet atacant el té ben decidit: Villa – Messi (com fals 9) – Bojan / Pedro. En segon lloc, li va enviar un missatge ben entenedor a Ibrahimovic: o jugues d’aquesta manera o no compto amb tu. Finalment, va deixar molt clar que continua confiant en la gent de casa. L’onze inicial, amb les absències de Puyol i Iniesta, no diferia gaire de la formació que va aconseguir el títol de lliga. Ni tàcticament ni futbolísticament.

Resulta fàcil d’entendre, però, ja que les senyes d’identitat que els nostres jugadors van mostrar sobre la gespa del Camp Nou, només està a l’abast dels elegits. Senyes que l’han dut a ser el millor equip del món.

Que els Déus de l’Olimp ens els guardin durant molts anys!

Ibrahimovic, sí o sí, ha de continuar al Barça

L’any passat per aquestes dates, el fitxatge de l’estiu s’havia convertit ja en una realitat. Laporta i Moratti havien tancat el traspàs d’Ibrahimovic al Barça la mitjanit del 16 de juliol.

Ibrahimovic era l’objectiu prioritari del FC Barcelona i el davanter desitjat per Guardiola, ja que veia en el suec l’ariet de referència que necessitava per al seu esquema de joc.

Les xifres que es van manegar per dur a terme l’operació, dificultaren que s’arribés a un acord, però els esdeveniments al voltant de Villa i de Samuel Eto’o van provocar que els contactes amb l’Ínter es reprenguessin.

Aquest era l’estat de la qüestió fa un any. Què ha passat al llarg dels tretze mesos que ens separen d’aquesta imatge? Com és possible que ara el suec no sigui útil ni com a suplent?

Vagi per endavant que Zlatan m’agrada i molt. És un jugador amb unes qualitats futbolístiques impressionants i potentíssim físicament.

En dues paraules, esportivament estic enamorats del suec. Si no, ¿a canvi de què el posaria jo de davanter centre a la meva consola? Bromes a part. Ibrahimovic té una habilitat prodigiosa amb la pilota als peus. Va molt bé de cap, amb la qual cosa s’aprofiten molt més bé els fabulosos centres des de les bandes. Físicament, és un portent. Tan sols la seva presència intimida les defenses contràries.

Tots els motius exposats, no tenen el meu ADN. La paternitat de les argumentacions anteriors pertanyen a Guardiola. Causa per la qual s’accentua la meva incomprensió davant del fet que passi d’objecte del desig a una joguina inservible.

Fem una avaluació rigorosa. És cert que el suec no ha fet una gran campanya. No cauré en el parany del seguidor obcecat. Però no és menys cert que Ibrahimobic iniciava la seva singladura blaugrana amb una sèrie d’handicaps.

Ibrahimovic no arribava a un equip perdut en la boira de la desorientació. Ibra desembarcava al tricampió del món. En definitiva, al millor club de la història del futbol internacional, la qual cosa quedaria ratificada amb la conquesta de tres títols més, Mundialet de Clubs inclòs.

Tota aquesta argumentació es va obviar en tot moment. Tots li vàrem exigir el màxim des del primer dia: periodistes, socis, seguidors... Tant se val que vingués a un club campió, amb uns esquemes de joc assumits, amb un estil de jugar mamat des de ben petit. Tant era que arribés a una lliga tan diferent de la italiana. Com tampoc no tenia cap importància que jugués recent intervingut de la mà. Resumint, quina importància tenia si ja s’havia adaptat o no futbolísticament i emocionalment.

Malgrat tot, Ibra complí. En aquest punt, és on comença a fallar la memòria col·lectiva. El primer terç de la lliga del suec va ser de matrícula: en deu jornades, nou gols. Tothom estava eufòric. Ibra...! Ibra...!, bramava el Camp Nou. “Ibracadabra”, en deien, no?

Desgraciadament, quan semblava que tot rutllava a les mil meravelles, l’ariet es va lesionar. Encara no estava recuperat i la pressió tornà a aparèixer. I amb la pressió, l’angoixa per part del jugador. A més pressió, més angoixa. Malgrat tot, va ser l’autor del gol contra l’Stuttgart que va permetre que el Barça passés de ronda a la Champions.

El cercle semblava no tancar-se mai. Pressió-angoixa-pressió. I arribaren les xiulades, típiques d’una afició, en aquest aspecte hem de ser autocrítics, poc acostumada a aixecar la moral i els ànims dels jugadors quan van maldades. La situació resulta ben diferent si el jugador en qüestió marca tres gols. Aleshores, l’afició el puja al cim dels altars.

Per part meva, consells, els mínims. Però jo continuo creient que va ser un molt bon fitxatge per a l’hexacampió. És cert que té un sou molt elevat. Possiblement, no acaba d’entendre’s al camp amb Messi. També diuen que es incompatible amb Villa. Desconec les vegades que els han vist jugar junts per fer tal afirmació. Jo cap ni una.

La competició és molt llarga i costosa. Pep haurà d’elaborar més d’un trident atacant. Bojan, Messi, Pedro i Villa només sumen quatre.

L’única cosa que m’atreveixo a assegurar és que, si recuperem anímicament el suec; si li donem tot el nostre suport i el nostre afecte, pot esdevenir una altra vegada el gran fitxatge de l’estiu.

En tot cas, però, en cas de marxar el suec, no cal buscar un altre “9”. Ja el tenim. Diametralment oposat en corpulència a Ibra, que no pas en qualitat futbolística, salvant les distàncies d’edat i d’experiència. Si el “9” queda buit, qui l’ha d’omplir no és un altre que Bojan Krkić. Crec que la temporada passada va quedar prou contrastada la seva vàlua.

El Baby-Barça, cap a Sevilla

El filial, amb la col•laboració d’alguns dels jugadors del primer equip, inicia d’aquesta manera la temporada oficial 2010-11. Sevilla serà l’escenari en què un Barça debilitat per les absències de “los internacionales españoles”, intentarà encarrilar el primer títol de la temporada. El partit esdevé un veritable examen per als components del Baby-Barça que començarà a “tocar-la” aquesta nit a l’estadi Ramón Sánchez Pizjuán.

D’un cantó, tot aquest afer ha estat conseqüència de mala programació del calendari per part de la RFEF. Em nego a pensar que hagi estat malintencionada. Segur que els màxims mandataris futbolístics “españoles” no volien lesionar els interessos blaugranes, malgrat haver col·locat el partit d’anada del primer títol oficial en una data tan dolenta.

Aquest fet, però, em fa pensar que “la caverna” mai no té l’objectiu d’anar contra els interessos del nostre club. Sobretot, quan el Barça va sol·licitar el trasllat de la data de l’encontre, així com la possibilitat que es jugués a partit únic. Ambdues coses, li van ser denegades. Paradoxalment, però, dues demandes del club andalús sí que van ser ateses.

D’un altre, està el fet que el Sr. Del Bosque convoqués a mitja plantilla del Barça per a un partit de “costellada”, per molt bicentenari asteca que sigui. Realment feia falta emportar-se’ls? Tres dies abans? No, Sr. Del Bosque, no és això. Ha de ser una mica, només una mica, més imparcial. Abans de fer una convocatòria de “peineta y castañuela” hauria de procurar no perjudicar cap club. I vostè, il·lustre membre de la “caverna”, ho ha fet i molt. Que no té present el calendari? O, simplement, l’ignora per tal que el Barça no continuï creixent com a Club? Vostè i la resta de components de la RFEF, Hierro, Butragueño i companyia, han d’anar paint que vostès representen el gloriós passat en blanc i negre per la “gracia de Dios” i que el Barça és el present ple de colors per mèrits propis. Els temps canvien, Sr. Del Bosque!

Finalment, vull introduir un element autocrític que ningú no s’atreveix a tractar. Doncs, jo sí que ho faré. Me’ls estimo molt, però ho faré. Els aprecio molt, però no són intocables. Em refereixo als vuit jugadors del primer equip del Barça que no han dubtat ni un segon a marxar amb la “roja” a l’altra banda de l’oceà, malgrat l’important partit que el seu club ha de jugar aquesta nit.

Des del meu estimat capità Puyol, fins a Pedrito, també recau en ells una part de la responsabilitat. Que aquesta nit Guardiola hagi de tirar del “baby-Barça, també és responsabilitat dels vuit. Hi ha algun jugador que li hagi dit a Del Bosque que preferia no anar a Mèxic? Que s’estimava més quedar-se per poder entrenar amb el seu equip tal com ho ha fet un jugador d'un altre equip? Per què no han fet el mateix els jugadors del Barça? Quina raó tan poderosa els ha impedit dir no al seleccionador del país veí? De debò que no ho puc entendre per molt que me’ls estimi.

Tant se val, els xavals del Barça Atlètic, nomenclatura que hem de recuperar, posaran tot el seu ADN Barça, tota la genètica de la Masia sobre la gespa andalusa i encarrilarà el títol. La copa ja l’aixecaran, injustament, les absents figures del primer equip. Espero que Guardiola no permeti tal injustícia.

The X ‘FÁBREGAS’ file

El fitxatge de Cesc sempre ha estat en mans d’algú. La pretemporada 2009-10, depenia que l’Arsenal acceptés el bielorús Hleb, un dels molts fitxatges bluf de l’era Txiqui. L’actual pretemporada l’honor de l’intercanvi recaigué en Yaya Touré. Evidentment, en ambdues ocasions, s’havia d’afegir una quantitat ‘florentina’ a més dels jugadors.

Fa anys que intentem portar Cesc. Tot un ‘The X Fábregas file’, ja que finalment quelcom estrany acaba abduint el capità dels ‘gunners’. Fet que, pel que hem pogut comprovar, l’obliga a continuar vestint la samarreta dels ‘canoners’.

El Barça, per tant, hauria de plantejar-se de forma definitiva dues qüestions: la primera és si desitja fitxar Cesc; la segona, si necessita realment la incorporació del jugador. Això sí, sense fer cap bogeria pel seu fitxatge, tal com diu el President Rosell.

Si el vol amb absoluta certesa, el FC Barcelona hauria de començar a planejar l’estratègia per fer realitat un dels vells somnis de l'afició –d’una part, més aviat, diria jo–: tornar a vestir Cesc de blaugrana.

El migcampista d'Arenys, format a les categories inferiors del club blaugrana, és un culer declarat i en alguna ocasió ha reconegut el seu desig de tornar algun dia al Camp Nou.

El club hauria de tenir preparada l’estratègia a seguir –amb una sorprenent oferta inclosa- per evitar que el d'Arenys es converteixi en un cromo més de “Don Floren’ o del ‘tito Floren’, com més us estimeu. Cosa que no es presumeix fàcil, atès que l'Arsenal el considera una figura clau i mai no estaria disposat a traspassar-lo per menys de 40 o 45 milions de lliures (més de 50 milions d'euros). Un preu gairebé obscè pels temps de crisi en què vivim.

Una cosa ha quedat ben clara. Tal com demostren els fets, el Barça no ha escatimat esforços i, qüestió ben important, estava decidit a invertir en el fitxatge d’aquest jugador una bona part dels diners de què disposa per a la compra de jugadors.

No obstant això, el Barça també s’ha de qüestionar la necessitat d’adquirir Fábregas. No ha de mirar si Cesc tindria lloc a l’equip perquè els grans jugadors sempre hi caben, a qualsevol equip. No, no és pas aquesta la qüestió a la qual prestar atenció, sinó simplement a la necessitat d’incorporar un jugador pel qual s’ha de fer una bogeria per contractar-lo.

Realment, necessitem Fábregas dins l’esquema del Barça? Humilment, crec que no. Només cal fer una mirada als ‘nens’ de la Masia i en trobarem més d’un capaç de jugar en aquesta demarcació. Simplement, ens hem de creure que estan preparats.

Parlem de xavals crescuts a la Masia, xavals perfil Barça, amb l’ADN Barça. Nanos que necessiten jugar quelcom més que un partit de ‘costellada’. Per mèrits propis, es mereixen donar el salt i passar tot un curs futbolístic al costat del primer equip. Requereixen un temps mínim per demostrar la seva vàlua, la qual mai no s’evidenciarà si només juguen entre ells. Han de fer-ho al costat de Xavi, Iniesta, Busquets o Keita. És a prop d’aquests jugadors que ells també creixeran.

No se m’acut millor manera per tal que les joves promeses evolucionin i es converteixin en realitat. Però per acabar d’aprendre i de formar-se, se’ls ha de donar minuts de manera regular. No n’hi ha prou que un dia juguin de titular i que no tornin a aparèixer a l’alineació fins passades tres o quatre setmanes. Aquesta circumstància és constatable. Bojan l’ha hagut de viure en més d’una ocasió. Després d’un gran partit, suplent perenne. Aprofito aquest comentari per llençar un avís per a navegants. Continuarà tenint la rellevància amb què va finalitzar la lliga? O el premi a la bona temporada que realitzà, serà el retorn a la suplència? Ningú no em podrà negar que la constant ha estat sempre la mateixa.

Un altre bon exemple ens el proporciona Cesc. Sense haver jugat mai un partit amb el primer equip, a l'octubre del 2003 va ser fitxat per l'Arsenal FC quan encara tenia 16 anys i no tenia contracte professional amb el Barça.

La reflexió és evident. La mateixa situació no l’han de viure els joves migcampistes. Tenim recursos de suficient qualitat per cobrir la demarcació, recursos que ens permeten orquestrar un equip campió. Només és qüestió de donar-los confiança; de saber gestionar el que tenim a casa. No hem d’esperar que marxin, es facin figures i, aleshores, anar a pagar corre cuita un jugador que era nostre i format a casa.

De tota manera, no voldria acabar sense exposar el malestar que l’actitud de Fábregas m’ha produït. Sense desmerèixer-se’l com a jugador, m’ha provocat dubtes i recel pel que fa al suposat desig de tornar a casa.

Diuen que el jugador ha fet tot els possibles per acostar-se al Camp Nou. Això diuen. Jo, però, en tinc una altra visió. Si Cesc volia tornar a casa de veritat (no només per Nadal), com és que l’any passat va signar una ampliació de contracte? Resulta evident que aquest fet significava una declaració d’amor envers els ‘gunners’ i cap a Arsène Wenger, el seu pare futbolístic.

No resulta menys obvi que l’ampliació allunya la carta de llibertat. Per tant, com es poden entendre les ganes de tornar i la signatura que el lliga uns quants anys més a l’Arsenal?

Si tantes ganes té de vestir-se de blaugrana, com és que no utilitza la via que van fer servir altres jugadors de la ‘premier league’? Jugadors que volien abandonar els clubs anglesos per venir a jugar la lliga BBVA i ho van aconseguir?

Massa interrogants sense resposta, massa misteri. Tot plegat converteix aquest fitxatge en un autèntic “The X Files Fábregas”, ja que costa més fitxar Cesc que trobar la germana d'en Mulder.

Messi es mima i... no es toca

El Barça afrontà ahir un nou ‘compromís internacional’ contra una selecció dels millors jugadors de la lliga coreana amb l’objectiu d’agafar el ritme i l’acoblament de les últimes incorporacions a l’equip blaugrana.

El partit forma part dels “bolos” d’estiu. Moda que s’ha instaurat en el món del futbol d’uns anys ençà. Una pràctica irracional que obliga jugadors i cos tècnic a fer milers de quilòmetres amb la suposada creença que els jugadors agafaran la forma física necessària per encarar el primer títol de la temporada, la “Supercopa d’España” i l’inici de la campanya 2010-11.

A ningú no se li escapa, però, que en realitat la finalitat és fer caixa. A canvi d’uns centenars de milers d’euros, els dirigents de torn signen aquests encontres de costellada que obliga els jugadors a passar pel ‘via crucis’ d’un constant ‘jet-lag’ tan estúpid com innecessari. Particularment, m’agradaria saber què en pensa Pep Guardiola.

El cas més significatiu que va patir les conseqüències del “transcendental” partit d’ahir al migdia, és Messi. El talismà blaugrana, al qual s’ha de tractar amb força cura, va haver de jugar obligatòriament el partit per una clàusula contractual acceptada per la il·luminada ment de qui la va signar a canvi de diners.

La ment preclara va obviar que Messi jugava el Mundial de Sud-àfrica 2010. Tampoc no va tenir present la data de la seva incorporació i, per tant, li va importar ben poc que Messi viatjaria de Buenos Aires a Barcelona i de la Ciutat Comtal a Corea.

Benvolguda Junta Directiva del FC Barcelona: no cal que us recordi que a Messi se l’ha de mimar. Us ho dic amb tot l’afecte i respecte. No cometeu els mateixos errors dels anteriors inquilins de Can Barça.

Messi es mima i... no es toca.