Avui es produirà el relleu a les oficines de Can Barça. Una nova etapa amb què finalitza un període decebedor des del punt de vista institucional.
L’època laportista, si volem ser equànimes, l’hem de dividir en dos blocs ben diferenciats.
D’una banda, una primera fase plena de llum i d’esperança. El Laporta del primer tram del seu mandat posava fi a una etapa en què el Barça s’hi trobava sumit en un absolutisme obscurantista que dugué al club a una total crisi institucional i esportiva. El Laporta del primer quinquenni suposà un canvi il•lusionant durant el qual vingueren els èxits esportius i la regeneració institucional del FC Barcelona.
D’una altra banda, el segon mandat de Laporta ve marcat per la moció de censura i per una regressió dels valors aconseguits.
Quant a la primera, va esgrimir els mateixos arguments que Jan va criticar en el moment en què l'Elefant Blau presentà la històrica moció a la Junta que ell va rellevar el 2003.
Una altra cosa a analitzar la determina la necessitat de presentar una moció a un president amb data de caducitat. Fet diferencial de la presentada per l'Elefant Blau.
Pel que fa a la regressió de valors, salta a la vista. El comportament de Laporta fa que home i “estat” tornin a confondre’s tal com ha succeït moltes vegades al llarg de la història: “l’etat c’est moi”, estil Louis XIV. Els interessos personals i les aspiracions polítiques predominen per damunt dels del Barça.
En aquest tram el comportament del mandatari blaugrana no ha estat un model a seguir precisament. Dista molt de les maneres que s’espera d’un president que representa una entitat tant important com el FC Barcelona. Un president amb igual, o fins i tot més, representativitat que el de la Generalitat de Catalunya; si més no, des del punt de vista mediàtic i de força popular.
Quant a la primera, va esgrimir els mateixos arguments que Jan va criticar en el moment en què l'Elefant Blau presentà la històrica moció a la Junta que ell va rellevar el 2003.
Una altra cosa a analitzar la determina la necessitat de presentar una moció a un president amb data de caducitat. Fet diferencial de la presentada per l'Elefant Blau.
Pel que fa a la regressió de valors, salta a la vista. El comportament de Laporta fa que home i “estat” tornin a confondre’s tal com ha succeït moltes vegades al llarg de la història: “l’etat c’est moi”, estil Louis XIV. Els interessos personals i les aspiracions polítiques predominen per damunt dels del Barça.
En aquest tram el comportament del mandatari blaugrana no ha estat un model a seguir precisament. Dista molt de les maneres que s’espera d’un president que representa una entitat tant important com el FC Barcelona. Un president amb igual, o fins i tot més, representativitat que el de la Generalitat de Catalunya; si més no, des del punt de vista mediàtic i de força popular.
Recordo que, en una de les entrevistes que vàrem mantenir amb membres de la Junta sortint, davant les constants negatives a les propostes que els presentàvem, els vaig fer la comparació la següent comparació: “no digueu que no podeu perquè de poder us sobra. Vosaltres sou El Vaticà blaugrana respecte els poders polítics. No cal salvar els aspectes religiosos si donem per bo que el barcelonisme constitueix en sí mateix una religió amb matisos laïcistes”.
El President Laporta és l’únic responsable, amb la irresponsabilitat que ha regnat durant el segon període del seu mandat, de no retirar-se com el millor president de la història del Barça i s’ha de conformar amb el premi de consolació, que no és petit, d’haver estat el president del millor Barça de la història.
Ell mateix ha estat el primer a impedir-ho amb la seva conducta. Ell sol ho ha evitat i ha fet oposicions per no aconseguir-ho i ha malbaratat el crèdit de què disposava.
Articles relacionats: Barça, final i inici d'una etapa: Sandro Rosell (I)
El President Laporta és l’únic responsable, amb la irresponsabilitat que ha regnat durant el segon període del seu mandat, de no retirar-se com el millor president de la història del Barça i s’ha de conformar amb el premi de consolació, que no és petit, d’haver estat el president del millor Barça de la història.
Ell mateix ha estat el primer a impedir-ho amb la seva conducta. Ell sol ho ha evitat i ha fet oposicions per no aconseguir-ho i ha malbaratat el crèdit de què disposava.
Articles relacionats: Barça, final i inici d'una etapa: Sandro Rosell (I)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada