Estic enroscat en les tecles de l’ordinador buscant una sortida cap al mar. Somiant-me en un somni de vells fantasmes que, de tant en tant, em venç. Però què voleu si em sento un xic perdut em aquest viatge miserable que es troba en via morta per les velles rutines. Un camí que s’inicià poc menys d’onze mesos enllà.
No obstant això, no em sento vençut, malgrat que la vida sigui una festa a la qual ningú no s’ha molestat a convidar-me. No, no em sento batut perquè no estic sol. Vosaltres feu que s’obrin finestres a l’esperança. Vosaltres feu probable que la llum il·lumini l’habitació. Convertiu la incertesa de les nits buides en la flama d’un món possible. Feu factible l’alba dins del laberint.
Amb tot, se’m fa llarg el viatge. Massa llarg! En realitat, hauria de ser tot el contrari, atesa la fervent activitat de la temporada 2009-10. El Barça es convertí en el millor club del món en guanyar els sis títols a què optava. El dinou de desembre es proclamà campió del Mundialet de Clubs a Abu Dhabi –Emirats Àrabs. Del 5 maig fins al 13 de juny, convocatòria d’eleccions, campanya i diada de votacions.
Tot el procés finalitzà, teòricament, amb la presa de possessió del nou President del FC Barcelona el dia 1 de juliol. Dic teòricament, atesa l’actitud d’alguns que s’entesten a viure en una campanya electoral continua, així com en una oposició permanent. En aquest sentit, em quedo amb l’actitud responsable i intel·ligent del meu bon amic Agustí Benedito, segon més votat a les urnes i actual referent del barcelonisme amb seny. Un cop finalitzat tot, Agustí digué: “faré tot el possible, tot el que estigui a les meves mans per ajudar Sandro Rosell perquè el seu èxit serà l’èxit del Barça”. Saviesa i responsabilitat.
Certament, la quantitat d’estímuls, emocions, sentiments, esperances, solidaritats, suports, simpaties, complicitats, en un període de temps tan breu, hauria d’escorçar i alleugerir el nostre particular viatge. Res més lluny de la realitat. A mesura que ens acostem al final de la partida, se’m fa més pesat. Penso que tot m’és igual. Que estic fart de córrer i recórrer els carrers de Can Barça. Cansat de trucar a despatxos anònims pidolant drets de sentit comú. Coses que ahir no es van fer i demà ja és tard. Avorrit d’esperar la sortida d’un tren que està en via morta.
No obstant això, no em sento vençut, malgrat que la vida sigui una festa a la qual ningú no s’ha molestat a convidar-me. No, no em sento batut perquè no estic sol. Vosaltres feu que s’obrin finestres a l’esperança. Vosaltres feu probable que la llum il·lumini l’habitació. Convertiu la incertesa de les nits buides en la flama d’un món possible. Feu factible l’alba dins del laberint.
Amb tot, se’m fa llarg el viatge. Massa llarg! En realitat, hauria de ser tot el contrari, atesa la fervent activitat de la temporada 2009-10. El Barça es convertí en el millor club del món en guanyar els sis títols a què optava. El dinou de desembre es proclamà campió del Mundialet de Clubs a Abu Dhabi –Emirats Àrabs. Del 5 maig fins al 13 de juny, convocatòria d’eleccions, campanya i diada de votacions.
Tot el procés finalitzà, teòricament, amb la presa de possessió del nou President del FC Barcelona el dia 1 de juliol. Dic teòricament, atesa l’actitud d’alguns que s’entesten a viure en una campanya electoral continua, així com en una oposició permanent. En aquest sentit, em quedo amb l’actitud responsable i intel·ligent del meu bon amic Agustí Benedito, segon més votat a les urnes i actual referent del barcelonisme amb seny. Un cop finalitzat tot, Agustí digué: “faré tot el possible, tot el que estigui a les meves mans per ajudar Sandro Rosell perquè el seu èxit serà l’èxit del Barça”. Saviesa i responsabilitat.
Certament, la quantitat d’estímuls, emocions, sentiments, esperances, solidaritats, suports, simpaties, complicitats, en un període de temps tan breu, hauria d’escorçar i alleugerir el nostre particular viatge. Res més lluny de la realitat. A mesura que ens acostem al final de la partida, se’m fa més pesat. Penso que tot m’és igual. Que estic fart de córrer i recórrer els carrers de Can Barça. Cansat de trucar a despatxos anònims pidolant drets de sentit comú. Coses que ahir no es van fer i demà ja és tard. Avorrit d’esperar la sortida d’un tren que està en via morta.
A mesura que s’acosta, se’m fa més llarg. Quan tremolo, però, el vostre somriure em retorna al sender del compromís. O recordo les paraules amb seny de l’Agustí. No em puc oblidar de les esperances dels meus companys i companyes. Tot plegat em fan pensar que les úniques batalles que no es guanyen, són les que s’abandonen. Un bon exemple, malgrat que pugui quedar una mica lleig que ho digui jo mateix, el trobem en Blaugranes en cadira de rodes. Malgrat les inconveniències, sempre hem afrontat la vida de cara. Els entrebancs no han estat prou obstacle per no abordar la lluita amb el convenciment que un altre món blaugrana és possible.
Tot i que el viatge se’m fa massa llarg, arribaré fins el final d’un trajecte que m’ha de permetre exercir, senzillament, de blaugrana. M’ha de deixar participar, d’una manera normalitzada, de la vida del club.
President, veure l’acabament tant a prop del viatge, aconsegueix que se’m faci encara més llarg. Assenyalem el final del trajecte de la dignificació de les persones de mobilitat reduïda. La història t’ha escollit per aconseguir aquesta fita.
Posem fil a l’agulla i finalitzem el camí, que ja se’m fa massa llarg!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada