Barcelonisme: llibertat de pensament, llibertat d’expressió...

El FC Barcelona té una manera de funcionar única al món: la democràcia interna. Els seus socis i les seves sòcies, tot fent ús d’aquesta característica democràtica, van optar pel relleu. La voluntat popular decidí substituir el President Laporta pel President Rosell, així com els seus respectius equips. Stricto sensu les urnes van reflectir aquest desig i un cop finalitzades la campanya electoral i les votacions, únicament som, senzillament, barcelonistes. Si més no, així hauria de ser.

És per aquest motiu que a la societat blaugrana li hauria de preocupar una qüestió de fons. Qüestió que atempta, no només contra la llibertat de pensament, sinó també contra la llibertat d’expressió, dos dels pilars bàsics sobre els quals està cimentat el sistema democràtic en tots els àmbits, inclosa la comunitat blaugrana.

La democràcia, drets i deures, ha de presidir en tot moment la convivència. La democràcia comporta la permissibilitat del debat des del respecte i de la crítica constructiva. Consegüentment, és incompatible amb la pràctica d’algunes formes d’actuar. Un bon exemple significatiu de tot això el trobem en l'etiquetatge amb determinats “-ismes” malèvols que s'apliquen a les persones que gosen fer ús de la seva llibertat de pensament.

Ens hauria de preocupar i molt, ja que deixa entreveure que, per defecte, s'etiquetarà qualsevol seguidor del Barça que tingui la valentia d'opinar amb criteri propi o de dissentir lliurement. Personalment, aquest fet m’amoïna fins a la inquietud perquè rebutjo un Barça de pensament únic. Tanmateix, les passes tant dels seguidors de l’actual junta directiva, com dels de l’anterior s’encaminen cap a aquestes latituds, fent bona la dita qui non est mecum, est contra me.

Per tots aquests motius, la utilització no benèvola del terme "opositor", mot amb el qual es feia referència a un barcelonista que dissentia d’alguns aspectes del fitxatge de Mascherano, m’inquieta. I no molt, sinó moltíssim.

La llibertat de pensament es va aconseguir després d'una llarga lluita i un cost de vides molt alt. Per tant, des del moment que algú es converteix en personatge públic, ho fa amb totes les conseqüències. Els dirigents són prou conscients que no tothom compartirà les seves decisions, la qual cosa la tenen perfectament assumida . Per tant, tothom hem de dur a la pràctica l’assumpció de la llibertat de pensament i, consegüentment, d'expressió.

L’argument també és vàlid per als seguidors de qualsevol de les famílies existents en el si del club, algunes de les quals tendeixen a aquesta proclivitat.

També resulta preocupant la identificació "opositor" amb "laportista o rosellista", filla de la prepotència "bipartidista neoliberal" que parteix de la base que només existeixen dues línies de pensament. Afortunadament, d’un cantó, el procés electoral va evidenciar que hi havia més opcions i, d’un altre, que no tot girava al voltant de dues úniques candidatures. Precisament, la decisió de les urnes va reflectir la no existència de la suposada "bipolarització", la qual només formava part del full d’estil d’alguns mitjans de comunicació. Si més no, així ho varen transmetre als socis i a les sòcies.

Respectem la diversitat de pensament emanada de la gent blaugrana. Sens dubte, element capital del patrimoni del Barça. En última instància, però, si algú cau en la temptació d’etiquetar, que empri senzillament el terme barcelonista, molt més escaient, o que faci mutis pel fòrum.

Que llarg que se’m fa el viatge...!

Estic enroscat en les tecles de l’ordinador buscant una sortida cap al mar. Somiant-me en un somni de vells fantasmes que, de tant en tant, em venç. Però què voleu si em sento un xic perdut em aquest viatge miserable que es troba en via morta per les velles rutines. Un camí que s’inicià poc menys d’onze mesos enllà.

No obstant això, no em sento vençut, malgrat que la vida sigui una festa a la qual ningú no s’ha molestat a convidar-me. No, no em sento batut perquè no estic sol. Vosaltres feu que s’obrin finestres a l’esperança. Vosaltres feu probable que la llum il·lumini l’habitació. Convertiu la incertesa de les nits buides en la flama d’un món possible. Feu factible l’alba dins del laberint.

Amb tot, se’m fa llarg el viatge. Massa llarg! En realitat, hauria de ser tot el contrari, atesa la fervent activitat de la temporada 2009-10. El Barça es convertí en el millor club del món en guanyar els sis títols a què optava. El dinou de desembre es proclamà campió del Mundialet de Clubs a Abu Dhabi –Emirats Àrabs. Del 5 maig fins al 13 de juny, convocatòria d’eleccions, campanya i diada de votacions.

Tot el procés finalitzà, teòricament, amb la presa de possessió del nou President del FC Barcelona el dia 1 de juliol. Dic teòricament, atesa l’actitud d’alguns que s’entesten a viure en una campanya electoral continua, així com en una oposició permanent. En aquest sentit, em quedo amb l’actitud responsable i intel·ligent del meu bon amic Agustí Benedito, segon més votat a les urnes i actual referent del barcelonisme amb seny. Un cop finalitzat tot, Agustí digué: “faré tot el possible, tot el que estigui a les meves mans per ajudar Sandro Rosell perquè el seu èxit serà l’èxit del Barça”. Saviesa i responsabilitat.

Certament, la quantitat d’estímuls, emocions, sentiments, esperances, solidaritats, suports, simpaties, complicitats, en un període de temps tan breu, hauria d’escorçar i alleugerir el nostre particular viatge. Res més lluny de la realitat. A mesura que ens acostem al final de la partida, se’m fa més pesat. Penso que tot m’és igual. Que estic fart de córrer i recórrer els carrers de Can Barça. Cansat de trucar a despatxos anònims pidolant drets de sentit comú. Coses que ahir no es van fer i demà ja és tard. Avorrit d’esperar la sortida d’un tren que està en via morta.

A mesura que s’acosta, se’m fa més llarg. Quan tremolo, però, el vostre somriure em retorna al sender del compromís. O recordo les paraules amb seny de l’Agustí. No em puc oblidar de les esperances dels meus companys i companyes. Tot plegat em fan pensar que les úniques batalles que no es guanyen, són les que s’abandonen. Un bon exemple, malgrat que pugui quedar una mica lleig que ho digui jo mateix, el trobem en Blaugranes en cadira de rodes. Malgrat les inconveniències, sempre hem afrontat la vida de cara. Els entrebancs no han estat prou obstacle per no abordar la lluita amb el convenciment que un altre món blaugrana és possible.

Tot i que el viatge se’m fa massa llarg, arribaré fins el final d’un trajecte que m’ha de permetre exercir, senzillament, de blaugrana. M’ha de deixar participar, d’una manera normalitzada, de la vida del club.

President, veure l’acabament tant a prop del viatge, aconsegueix que se’m faci encara més llarg. Assenyalem el final del trajecte de la dignificació de les persones de mobilitat reduïda. La història t’ha escollit per aconseguir aquesta fita.

Posem fil a l’agulla i finalitzem el camí, que ja se’m fa massa llarg!

The X ‘FÁBREGAS’ file

El fitxatge de Cesc sempre ha estat en mans d’algú. La pretemporada 2009-10, depenia que l’Arsenal acceptés el bielorús Hleb, un dels molts fitxatges bluf de l’era Txiqui. L’actual pretemporada l’honor de l’intercanvi recaigué en Yaya Touré. Evidentment, en ambdues ocasions, s’havia d’afegir una quantitat ‘florentina’ a més dels jugadors.

Fa anys que intentem portar Cesc. Tot un ‘The X Fábregas file’, ja que finalment quelcom estrany acaba abduint el capità dels ‘gunners’. Fet que, pel que hem pogut comprovar, l’obliga a continuar vestint la samarreta dels ‘canoners’.

El Barça, per tant, hauria de plantejar-se de forma definitiva dues qüestions: la primera és si desitja fitxar Cesc; la segona, si necessita realment la incorporació del jugador. Això sí, sense fer cap bogeria pel seu fitxatge, tal com diu el President Rosell.

Si el vol amb absoluta certesa, el FC Barcelona hauria de començar a planejar l’estratègia per fer realitat un dels vells somnis de l'afició –d’una part, més aviat, diria jo–: tornar a vestir Cesc de blaugrana.

El migcampista d'Arenys, format a les categories inferiors del club blaugrana, és un culer declarat i en alguna ocasió ha reconegut el seu desig de tornar algun dia al Camp Nou.

El club hauria de tenir preparada l’estratègia a seguir –amb una sorprenent oferta inclosa- per evitar que el d'Arenys es converteixi en un cromo més de “Don Floren’ o del ‘tito Floren’, com més us estimeu. Cosa que no es presumeix fàcil, atès que l'Arsenal el considera una figura clau i mai no estaria disposat a traspassar-lo per menys de 40 o 45 milions de lliures (més de 50 milions d'euros). Un preu gairebé obscè pels temps de crisi en què vivim.

Una cosa ha quedat ben clara. Tal com demostren els fets, el Barça no ha escatimat esforços i, qüestió ben important, estava decidit a invertir en el fitxatge d’aquest jugador una bona part dels diners de què disposa per a la compra de jugadors.

No obstant això, el Barça també s’ha de qüestionar la necessitat d’adquirir Fábregas. No ha de mirar si Cesc tindria lloc a l’equip perquè els grans jugadors sempre hi caben, a qualsevol equip. No, no és pas aquesta la qüestió a la qual prestar atenció, sinó simplement a la necessitat d’incorporar un jugador pel qual s’ha de fer una bogeria per contractar-lo.

Realment, necessitem Fábregas dins l’esquema del Barça? Humilment, crec que no. Només cal fer una mirada als ‘nens’ de la Masia i en trobarem més d’un capaç de jugar en aquesta demarcació. Simplement, ens hem de creure que estan preparats.

Parlem de xavals crescuts a la Masia, xavals perfil Barça, amb l’ADN Barça. Nanos que necessiten jugar quelcom més que un partit de ‘costellada’. Per mèrits propis, es mereixen donar el salt i passar tot un curs futbolístic al costat del primer equip. Requereixen un temps mínim per demostrar la seva vàlua, la qual mai no s’evidenciarà si només juguen entre ells. Han de fer-ho al costat de Xavi, Iniesta, Busquets o Keita. És a prop d’aquests jugadors que ells també creixeran.

No se m’acut millor manera per tal que les joves promeses evolucionin i es converteixin en realitat. Però per acabar d’aprendre i de formar-se, se’ls ha de donar minuts de manera regular. No n’hi ha prou que un dia juguin de titular i que no tornin a aparèixer a l’alineació fins passades tres o quatre setmanes. Aquesta circumstància és constatable. Bojan l’ha hagut de viure en més d’una ocasió. Després d’un gran partit, suplent perenne. Aprofito aquest comentari per llençar un avís per a navegants. Continuarà tenint la rellevància amb què va finalitzar la lliga? O el premi a la bona temporada que realitzà, serà el retorn a la suplència? Ningú no em podrà negar que la constant ha estat sempre la mateixa.

Un altre bon exemple ens el proporciona Cesc. Sense haver jugat mai un partit amb el primer equip, a l'octubre del 2003 va ser fitxat per l'Arsenal FC quan encara tenia 16 anys i no tenia contracte professional amb el Barça.

La reflexió és evident. La mateixa situació no l’han de viure els joves migcampistes. Tenim recursos de suficient qualitat per cobrir la demarcació, recursos que ens permeten orquestrar un equip campió. Només és qüestió de donar-los confiança; de saber gestionar el que tenim a casa. No hem d’esperar que marxin, es facin figures i, aleshores, anar a pagar corre cuita un jugador que era nostre i format a casa.

De tota manera, no voldria acabar sense exposar el malestar que l’actitud de Fábregas m’ha produït. Sense desmerèixer-se’l com a jugador, m’ha provocat dubtes i recel pel que fa al suposat desig de tornar a casa.

Diuen que el jugador ha fet tot els possibles per acostar-se al Camp Nou. Això diuen. Jo, però, en tinc una altra visió. Si Cesc volia tornar a casa de veritat (no només per Nadal), com és que l’any passat va signar una ampliació de contracte? Resulta evident que aquest fet significava una declaració d’amor envers els ‘gunners’ i cap a Arsène Wenger, el seu pare futbolístic.

No resulta menys obvi que l’ampliació allunya la carta de llibertat. Per tant, com es poden entendre les ganes de tornar i la signatura que el lliga uns quants anys més a l’Arsenal?

Si tantes ganes té de vestir-se de blaugrana, com és que no utilitza la via que van fer servir altres jugadors de la ‘premier league’? Jugadors que volien abandonar els clubs anglesos per venir a jugar la lliga BBVA i ho van aconseguir?

Massa interrogants sense resposta, massa misteri. Tot plegat converteix aquest fitxatge en un autèntic “The X Files Fábregas”, ja que costa més fitxar Cesc que trobar la germana d'en Mulder.

Ens hi deixarem la pell

El Barça inicia una nova singladura. No pas esportiva, la qual gaudeix d’una molt bona salut com apuntàvem a l’últim article publicat, sinó des del punt de vista de les diferents àrees que configuren l’organigrama del club.

Tot just demà farà un mes que es renovaren tots els càrrecs directius. El més important per a nosaltres, però, és la Vicepresidència de l’àrea social, amb el Sr. Jordi Cardoner al capdavant. No ens desinhibim dels altres aspectes del club. També ens interessen. Però resulten evidents els motius pels quals ens centrem en l’apartat social del club.

Com a socis en cadira de rodes que lluiten des de fa un any per la dignificació de la nostra situació en el si del club blaugrana, resulta del tot lògic que, ara com ara, només ens fixem en les persones que ocupen els llocs estratègics de l’Àrea social i en la nova etapa que inicien.

La renovació dels directius ens toca de ple, ja que suposa, per a les persones amb mobilitat reduïda, la renovació d’una frustrada il·lusió per part de l’anterior Junta Directiva. Frustració i decepció defineixen a la perfecció l’estat anímic de les persones en cadira seguidores del Barça. Ho estem perquè, fent servir un dels lemes de l’equip de futbol, ‘ens hi vàrem deixar la pell’. No obstant això, ningú no ho sap.

La immensa majoria de la societat blaugrana desconeix que vàrem “dialogar” amb l’anterior junta fins a sis vegades a les oficines de Can Barça. Ningú no sap que vàrem presentar tres propostes de reubicació, amb els corresponents estudis de visibilitat, que van dur a terme de manera desinteressada els arquitectes Höerter+Trautmann+Catania.

La seva principal preocupació va consistir que la nostra lluita no tingués ressonància. Encara es mantenen fresques a la memòria les paraules de l’anterior Director General del club, Joan Olivé -26 de novembre 2009: “[...] tot això portem-ho amb discreció [...]”.

No és d’estranyar, doncs, que la nova singladura, amb el corresponent canvi de noms, ens interessi i molt. Nosaltres la iniciem amb una renovada esperança, ja que desitgem que cristal·litzi en la resolució d‘una situació que, si no és de marginalitat, la frega.

La renovació de la il·lusió queda absolutament justificada davant la rapidesa amb què ha actuat la nova Junta. Encara no fa un mes que van prendre possessió i ja ens ha convocat el nou Director General de la Fundació del FC Barcelona, Sr. Josep Cortada. La reunió tindrà lloc el proper dijous 5 d'agost a les 11 hores a les oficines del FC Barcelona.

L'objectiu és tractar els 5 punts del Manifest que l'Associació li va plantejar a la Candidatura del President Rosell, qui ens va rebre com a candidat i esperem que ens rebi com a president. Aquest fet evidenciaria el canvi d’actitud envers el nostre col·lectiu.

Sense caure en triomfalismes decebedors, com en èpoques anteriors, fem una valoració molt positiva d'aquest primer contacte, atesa la bona predisposició mostrada inicialment per la Junta Directiva del FCB.

La nostra actitud com a entitat serà la de donar tot el suport que calgui a la Junta del President Rosell i li tornarem a oferir l’ajuda necessària amb l’objectiu de resoldre la nostra problemàtica el més aviat possible.

Us ben assegurem que ‘ens hi deixarem la pell’.

VOTA'NS, SI US PLAU!

Com va viure el 13 J... Quim Bonet?

Una nova entrega de Com va viure el 13 J...? Sèrie de col·laboracions especials a càrrec de Candidats, periodistes, escriptors... grans amics i millors persones.

Quan un no té res a guanyar ni a perdre, es miren els esdeveniments amb certa distància. Aquesta vegada, però, no ha estat així. Tenia amics a alguna de les candidatures i, per sobre d'això, els interessos dels Blaugranes en Cadira. Haver seguit tant de prop el naixement i evolució d'una associació amb una causa tant justa, va fer que seguís la campanya electoral amb lupa pel que fa al projecte social de les candidatures.

El dia de les eleccions tot estava dat i beneït. Dins meu només un dubte: qui quedarà segon? Benedito o Ingla? I en veure els resultats vaig pensar una altra cosa: ha guanyat el candidat que no era present ni a la presentació de l'Associació ni a la signatura del Pacte Blaugrana per la Mobilitat. Això em va portar a més preguntes: farà el que calgui per adequar les necessitats de les persones amb mobilitat reduïda i de visió limitada, complirà amb la seva paraula donada o tota la il·lusió creada es quedarà en no res després de les eleccions?

Mai he estat pertidari dels “ismes” i aquesta vegada no serà menys. Estic convençut que el president Rosell complirà i que la feina del Manel Mora perdurarà en el temps.

Això sí, per fi s'ha acabat el procès electoral.

QUIM BONET (Periodista de Catalunya Ràdio del programa 'EL SUPLEMENT'.

Articles relacionats:

• Com va viure el 13 J... Matthew Tree? (Escriptor i periodista).
• Com va viure el 13 J... Alfons Godall? (Candidatura de Marc Ingla a les eleccions FCB).
• Com va viure el 13 J... Josep Piqué? (Periodista i empresari).

VOTEU-NOS, si us plau! Gràcies

Què, com i... quan?

Passaven pocs minuts de les nou, quan el presentador i director de 'Els Matins' de TV3, Josep Cuní, va fer la gran pregunta. Una pregunta que les persones en cadira de rodes hem trobat a faltar durant el llarg procés electoral.

Sembla del tot incomprensible que no la fes ni una sola vegada cap dels moderadors dels diferents debats televisius en què es van trobar tots els caps de llista. Els debats eren el marc perfecte per parlar de la insostenible situació que pateixen dins el club blaugrana les persones amb mobilitat reduïda.

Hem hagut d'esperar que el Sr. Cuní entrevistés novament Sandro Rosell per tractar la qüestió de manera directa després que una component de l'Associació Blaugranes en cadira de rodes, Maria Pascual, la plantegés a través del facebook del programa. Massa temps per realitzar-la. Villa és important. Cesc, també ho és. Però obviar que tot un col·lectiu frega la marginació, ens costa molt entendre que no tingui cap interès periodístic.

La pregunta de Maria Pascual feia referència a la manera que la nova Junta Directiva pensa resoldre la nostra situació. El nou president del Barça, Sandro Rosell, assegurà que "d'entrada, crearem 250 llocs per a cadires i, quan es dugui a terme la remodelació de l'estadi, doblarem aquesta xifra".

La citació no és literal. El més important, però, s'ha de buscar en la qüestió plantejada, així com en la resposta del nou mandatari blaugrana. Resposta que coincidí amb les promeses fetes al llarg de les diverses reunions que hem mantingut i amb les diferents declaracions que sobre el tema ha fet.

Dos-cents cinquanta nous llocs. La resposta ens complau. Si els crea en els indrets concertats, encara ens plau més. El què i el com, ja el ceneixem. Ara només falta saber... el quan? Però estem segurs que serà tan plaent com les altres afirmacions.

D'aquí el nostre interès en la trobada que durem a terme els propers dies.

Document original del Pacte Blaugrana per la mobilitat

El document únic i històric. L’original del Pacte Blaugrana per la Mobilitat. Sovint, ens heu sentit citar-lo. N’hi ha imatges en tots els suports en què s’hi veuen desfilar, una darrera l’altra, totes i cadascuna de les set precandidatures que el signaren. Inclosa la de l’actual president del FC Barcelona.

Allò que us mostrem, es tracta del final del discurs que vàrem fer el 5 de maig durant la presentació de l’Associació blaugranes en cadira de rodes.

Certament, qui no hi assistís o, per contra, no hagi llegit el Manifest de l’Associació, el pot interpretar com una sol·licitud ingènua. Per tant, s’ha de contextualitzar dins el marc de les nostres reivindicacions, exposades tant al discurs de la presentació com al Manifest de la nostra entitat.

Dit això, la realitat tangible, sorgida de la tarda del cinc de maig, és el compromís moral, no pas jurídic –no voldríem quedar com uns benèits, de donar solucions a la insostenible situació en que es troben les persones en cadira de rodes dins el Camp Nou.

D’altra banda, volem subratllar el fet que es tracta d’un compromís moral i no pas legal. Aquesta afirmació, però, també ens permet subratllar que els compromisos morals, quan s’han pres de manera lliure i notòria, adquireixen un plus ètic que impulsa l’obligatorietat del seu compliment per part dels sotasignants.

Compliment eticomoral que el president Rosell va adquirir i, per tant, complirà. No tenim cap mena de dubte que al durà a la pràctica i que desenvoluparà el seu contingut en els termes que s’hi descriuen '[...] segons l'ordre de prioritats i el calendari que pactarem'[...].

Queda sobradament sobreentès que el 'pacte' s'ha de dur a terme entre la Junta Directiva elegida el 13 de juny i l'Associació Blaugranes en cadira de rodes, la qual compta entre els seus associats el 80% dels usuaris del Camp Nou. Usuaris que pateixen des de fa anys una situació del tot inadmissible la qual requereix solucions immediates sense haver d'esperar la necessària remodelació del Camp Nou, qüestió expressada al Manifest i assumida en la signatura del Pacte.

Nosaltres, que vàrem tenir la sort de conèixer la persona més enllà del personatge, sabem que el soci 12556 complirà el manament ètic del Pacte.

Faig meves les paraules que et digueren els nens i les nenes del Campus Sport: 'no ens fallaràs, oi Sandro?'

Documents relacionats:

• Posada de llarg de l'Associació amb nota.
• Els cinc pecats venials del Barça sobre mobilitat.
• Firentitats 2010: la nostra problemàtica arriba a la ciutadania.

Barça, final i inici d'una etapa: Sandro Rosell (II)

Avui, 1 de juliol torna a començar una nova etapa històrica marcada pel recolzament popular que va tenir el President Rosell a les urnes.

Aquest és el fet diferencial del Barça respecte altres clubs del món. Els seus socis i les seves sòcies tenen la potestat de decidir qui vol que els governi. La sobirania popular va decidir que el President del millor club del món sigui Sandro Rosell.

Avui entrem en un període en què hem de deixar treballar al nou president. No és moment de pals a les rodes ni d’oposicions irracionals. Alguns han d’entendre que ha estat una àmplia voluntat popular la que així ho ha volgut. Per tant, en un exercici de responsabilitat democràtica blaugrana, hem de procurar tots plegats que el President Rosell tingui unes òptimes condicions que el permetin treballar de la millor manera possible.

Un comportament diferent vulneraria la sobirania popular barcelonista.

Les propostes del President Rosell quant a mobilitat.

Moltes persones m’atureu al carrer o m’interrogueu per correu: i ara què..? Com tenim la cosa?. Amb sinceritat, us haig de dir que bé. No ho diria si no n’estès convençut. Personalment, espero molt del president Rossell pel que fa a la problemàtica que patim els diversos col·lectius blaugranes, sigui quina sigui la malaltia.

N’espero molt. De debò. N’hem d’esperar. Se li ha de donar un vot de confiança. Crec, i així ho hem de creure tots plegats, que complirà el seu programa, el seu compromís, les seves propostes...

Pel que fa a tres dels punts que li vàrem exposar (compra d’entrades, assignació de localitats i realització d’un cens de la gent blaugrana amb problemes de diverses tipologies) la seva postura va ser d’una absoluta recepció i sensibilitat envers la problemàtica de les persones que anem en cadira.

D’un altre costat, el punt que tothom considerava més punyent, excepte el Sr. Agustí Benedito, tot s’ha de dir, es va manifestar de manera contundent: vosaltres proposeu una reubicació al lateral, davant les llotges o la supressió de les llotges que ningú no utilitza. Crec que la millor solució passa per ubicar-vos a les llotges. No hem de moure ningú i, a més a més, no té sentit l’existència d’aquells espais buits, digué. Jo mateix en tenia una llogada i la vaig deixar, continuà dient. A les nostres propostes, el President Rosell va afegir-ne una més: darrere les banquetes n’hi ha una zona noble que s’utilitza per compromisos, tot assenyalant el plànol del Camp Nou i fent cometes amb la punta dels dits: compromisos estil l’amic de l’amic. Jo ja li he dit a la meva família”, expressà el president, no espereu que us aconsegueixi cap ni una entrada.

Recordo que vàrem fer broma sobre aquest tema: Sandro, em vols com a amic? Ja m’hi aconseguiràs entrades, no?, li vàrem dir. I ell sentencià: doncs no et facis amic meu ja que com a amic no n'aconseguiràs cap.

Per tant, si fa falta espai per a la reubicació mentre esperem la reforma de l’estadi, la qual no tindrà lloc abans de 4-5 anys, tenim la certesa que utilitzarà la zona noble.

En definitiva, us faig un crit a la tranquil•litat ja que, n’estic convençut, repeteixo, donarà solució a l’absurda i irracional situació en què ens trobem, com a conseqüència de la irresponsable insensibilitat d’una Junta Directiva sorgint envers els seus consocis.

Al loro, que no estem tan bé!, des del punt de vista de la mobilitat. Per tant, qualsevol decisió positiva per al nostre col•lectiu, comportarà un gran avenç.

Certament, n'espero molt del president. Hi confio i estic segur que complirà la seva paraula. La química que va brollar entre nosaltres així m'ho indica.

Articles relacionats: Barça, final i inici d'una estapa: Joan Laporta

Barça, final i inici d'una etapa: Joan Laporta (I)

Avui es produirà el relleu a les oficines de Can Barça. Una nova etapa amb què finalitza un període decebedor des del punt de vista institucional.

L’època laportista, si volem ser equànimes, l’hem de dividir en dos blocs ben diferenciats.

D’una banda, una primera fase plena de llum i d’esperança. El Laporta del primer tram del seu mandat posava fi a una etapa en què el Barça s’hi trobava sumit en un absolutisme obscurantista que dugué al club a una total crisi institucional i esportiva. El Laporta del primer quinquenni suposà un canvi il•lusionant durant el qual vingueren els èxits esportius i la regeneració institucional del FC Barcelona.

D’una altra banda, el segon mandat de Laporta ve marcat per la moció de censura i per una regressió dels valors aconseguits.

Quant a la primera, va esgrimir els mateixos arguments que Jan va criticar en el moment en què l'Elefant Blau presentà la històrica moció a la Junta que ell va rellevar el 2003.

Una altra cosa a analitzar la determina la necessitat de presentar una moció a un president amb data de caducitat. Fet diferencial de la presentada per l'Elefant Blau.

Pel que fa a la regressió de valors, salta a la vista. El comportament de Laporta fa que home i “estat” tornin a confondre’s tal com ha succeït moltes vegades al llarg de la història: “l’etat c’est moi”, estil Louis XIV. Els interessos personals i les aspiracions polítiques predominen per damunt dels del Barça.

En aquest tram el comportament del mandatari blaugrana no ha estat un model a seguir precisament. Dista molt de les maneres que s’espera d’un president que representa una entitat tant important com el FC Barcelona. Un president amb igual, o fins i tot més, representativitat que el de la Generalitat de Catalunya; si més no, des del punt de vista mediàtic i de força popular.

Recordo que, en una de les entrevistes que vàrem mantenir amb membres de la Junta sortint, davant les constants negatives a les propostes que els presentàvem, els vaig fer la comparació la següent comparació: “no digueu que no podeu perquè de poder us sobra. Vosaltres sou El Vaticà blaugrana respecte els poders polítics. No cal salvar els aspectes religiosos si donem per bo que el barcelonisme constitueix en sí mateix una religió amb matisos laïcistes”.

El President Laporta és l’únic responsable, amb la irresponsabilitat que ha regnat durant el segon període del seu mandat, de no retirar-se com el millor president de la història del Barça i s’ha de conformar amb el premi de consolació, que no és petit, d’haver estat el president del millor Barça de la història.

Ell mateix ha estat el primer a impedir-ho amb la seva conducta. Ell sol ho ha evitat i ha fet oposicions per no aconseguir-ho i ha malbaratat el crèdit de què disposava.

Articles relacionats: Barça, final i inici d'una etapa: Sandro Rosell (I)