El FC Barcelona té una manera de funcionar única al món: la democràcia interna. Els seus socis i les seves sòcies, tot fent ús d’aquesta característica democràtica, van optar pel relleu. La voluntat popular decidí substituir el President Laporta pel President Rosell, així com els seus respectius equips. Stricto sensu les urnes van reflectir aquest desig i un cop finalitzades la campanya electoral i les votacions, únicament som, senzillament, barcelonistes. Si més no, així hauria de ser.
És per aquest motiu que a la societat blaugrana li hauria de preocupar una qüestió de fons. Qüestió que atempta, no només contra la llibertat de pensament, sinó també contra la llibertat d’expressió, dos dels pilars bàsics sobre els quals està cimentat el sistema democràtic en tots els àmbits, inclosa la comunitat blaugrana.
La democràcia, drets i deures, ha de presidir en tot moment la convivència. La democràcia comporta la permissibilitat del debat des del respecte i de la crítica constructiva. Consegüentment, és incompatible amb la pràctica d’algunes formes d’actuar. Un bon exemple significatiu de tot això el trobem en l'etiquetatge amb determinats “-ismes” malèvols que s'apliquen a les persones que gosen fer ús de la seva llibertat de pensament.
Ens hauria de preocupar i molt, ja que deixa entreveure que, per defecte, s'etiquetarà qualsevol seguidor del Barça que tingui la valentia d'opinar amb criteri propi o de dissentir lliurement. Personalment, aquest fet m’amoïna fins a la inquietud perquè rebutjo un Barça de pensament únic. Tanmateix, les passes tant dels seguidors de l’actual junta directiva, com dels de l’anterior s’encaminen cap a aquestes latituds, fent bona la dita qui non est mecum, est contra me.
Per tots aquests motius, la utilització no benèvola del terme "opositor", mot amb el qual es feia referència a un barcelonista que dissentia d’alguns aspectes del fitxatge de Mascherano, m’inquieta. I no molt, sinó moltíssim.
És per aquest motiu que a la societat blaugrana li hauria de preocupar una qüestió de fons. Qüestió que atempta, no només contra la llibertat de pensament, sinó també contra la llibertat d’expressió, dos dels pilars bàsics sobre els quals està cimentat el sistema democràtic en tots els àmbits, inclosa la comunitat blaugrana.
La democràcia, drets i deures, ha de presidir en tot moment la convivència. La democràcia comporta la permissibilitat del debat des del respecte i de la crítica constructiva. Consegüentment, és incompatible amb la pràctica d’algunes formes d’actuar. Un bon exemple significatiu de tot això el trobem en l'etiquetatge amb determinats “-ismes” malèvols que s'apliquen a les persones que gosen fer ús de la seva llibertat de pensament.
Ens hauria de preocupar i molt, ja que deixa entreveure que, per defecte, s'etiquetarà qualsevol seguidor del Barça que tingui la valentia d'opinar amb criteri propi o de dissentir lliurement. Personalment, aquest fet m’amoïna fins a la inquietud perquè rebutjo un Barça de pensament únic. Tanmateix, les passes tant dels seguidors de l’actual junta directiva, com dels de l’anterior s’encaminen cap a aquestes latituds, fent bona la dita qui non est mecum, est contra me.
Per tots aquests motius, la utilització no benèvola del terme "opositor", mot amb el qual es feia referència a un barcelonista que dissentia d’alguns aspectes del fitxatge de Mascherano, m’inquieta. I no molt, sinó moltíssim.
La llibertat de pensament es va aconseguir després d'una llarga lluita i un cost de vides molt alt. Per tant, des del moment que algú es converteix en personatge públic, ho fa amb totes les conseqüències. Els dirigents són prou conscients que no tothom compartirà les seves decisions, la qual cosa la tenen perfectament assumida . Per tant, tothom hem de dur a la pràctica l’assumpció de la llibertat de pensament i, consegüentment, d'expressió.
L’argument també és vàlid per als seguidors de qualsevol de les famílies existents en el si del club, algunes de les quals tendeixen a aquesta proclivitat.
També resulta preocupant la identificació "opositor" amb "laportista o rosellista", filla de la prepotència "bipartidista neoliberal" que parteix de la base que només existeixen dues línies de pensament. Afortunadament, d’un cantó, el procés electoral va evidenciar que hi havia més opcions i, d’un altre, que no tot girava al voltant de dues úniques candidatures. Precisament, la decisió de les urnes va reflectir la no existència de la suposada "bipolarització", la qual només formava part del full d’estil d’alguns mitjans de comunicació. Si més no, així ho varen transmetre als socis i a les sòcies.
Respectem la diversitat de pensament emanada de la gent blaugrana. Sens dubte, element capital del patrimoni del Barça. En última instància, però, si algú cau en la temptació d’etiquetar, que empri senzillament el terme barcelonista, molt més escaient, o que faci mutis pel fòrum.
