Ibrahimovic, sí o sí, ha de continuar al Barça

L’any passat per aquestes dates, el fitxatge de l’estiu s’havia convertit ja en una realitat. Laporta i Moratti havien tancat el traspàs d’Ibrahimovic al Barça la mitjanit del 16 de juliol.

Ibrahimovic era l’objectiu prioritari del FC Barcelona i el davanter desitjat per Guardiola, ja que veia en el suec l’ariet de referència que necessitava per al seu esquema de joc.

Les xifres que es van manegar per dur a terme l’operació, dificultaren que s’arribés a un acord, però els esdeveniments al voltant de Villa i de Samuel Eto’o van provocar que els contactes amb l’Ínter es reprenguessin.

Aquest era l’estat de la qüestió fa un any. Què ha passat al llarg dels tretze mesos que ens separen d’aquesta imatge? Com és possible que ara el suec no sigui útil ni com a suplent?

Vagi per endavant que Zlatan m’agrada i molt. És un jugador amb unes qualitats futbolístiques impressionants i potentíssim físicament.

En dues paraules, esportivament estic enamorats del suec. Si no, ¿a canvi de què el posaria jo de davanter centre a la meva consola? Bromes a part. Ibrahimovic té una habilitat prodigiosa amb la pilota als peus. Va molt bé de cap, amb la qual cosa s’aprofiten molt més bé els fabulosos centres des de les bandes. Físicament, és un portent. Tan sols la seva presència intimida les defenses contràries.

Tots els motius exposats, no tenen el meu ADN. La paternitat de les argumentacions anteriors pertanyen a Guardiola. Causa per la qual s’accentua la meva incomprensió davant del fet que passi d’objecte del desig a una joguina inservible.

Fem una avaluació rigorosa. És cert que el suec no ha fet una gran campanya. No cauré en el parany del seguidor obcecat. Però no és menys cert que Ibrahimobic iniciava la seva singladura blaugrana amb una sèrie d’handicaps.

Ibrahimovic no arribava a un equip perdut en la boira de la desorientació. Ibra desembarcava al tricampió del món. En definitiva, al millor club de la història del futbol internacional, la qual cosa quedaria ratificada amb la conquesta de tres títols més, Mundialet de Clubs inclòs.

Tota aquesta argumentació es va obviar en tot moment. Tots li vàrem exigir el màxim des del primer dia: periodistes, socis, seguidors... Tant se val que vingués a un club campió, amb uns esquemes de joc assumits, amb un estil de jugar mamat des de ben petit. Tant era que arribés a una lliga tan diferent de la italiana. Com tampoc no tenia cap importància que jugués recent intervingut de la mà. Resumint, quina importància tenia si ja s’havia adaptat o no futbolísticament i emocionalment.

Malgrat tot, Ibra complí. En aquest punt, és on comença a fallar la memòria col·lectiva. El primer terç de la lliga del suec va ser de matrícula: en deu jornades, nou gols. Tothom estava eufòric. Ibra...! Ibra...!, bramava el Camp Nou. “Ibracadabra”, en deien, no?

Desgraciadament, quan semblava que tot rutllava a les mil meravelles, l’ariet es va lesionar. Encara no estava recuperat i la pressió tornà a aparèixer. I amb la pressió, l’angoixa per part del jugador. A més pressió, més angoixa. Malgrat tot, va ser l’autor del gol contra l’Stuttgart que va permetre que el Barça passés de ronda a la Champions.

El cercle semblava no tancar-se mai. Pressió-angoixa-pressió. I arribaren les xiulades, típiques d’una afició, en aquest aspecte hem de ser autocrítics, poc acostumada a aixecar la moral i els ànims dels jugadors quan van maldades. La situació resulta ben diferent si el jugador en qüestió marca tres gols. Aleshores, l’afició el puja al cim dels altars.

Per part meva, consells, els mínims. Però jo continuo creient que va ser un molt bon fitxatge per a l’hexacampió. És cert que té un sou molt elevat. Possiblement, no acaba d’entendre’s al camp amb Messi. També diuen que es incompatible amb Villa. Desconec les vegades que els han vist jugar junts per fer tal afirmació. Jo cap ni una.

La competició és molt llarga i costosa. Pep haurà d’elaborar més d’un trident atacant. Bojan, Messi, Pedro i Villa només sumen quatre.

L’única cosa que m’atreveixo a assegurar és que, si recuperem anímicament el suec; si li donem tot el nostre suport i el nostre afecte, pot esdevenir una altra vegada el gran fitxatge de l’estiu.

En tot cas, però, en cas de marxar el suec, no cal buscar un altre “9”. Ja el tenim. Diametralment oposat en corpulència a Ibra, que no pas en qualitat futbolística, salvant les distàncies d’edat i d’experiència. Si el “9” queda buit, qui l’ha d’omplir no és un altre que Bojan Krkić. Crec que la temporada passada va quedar prou contrastada la seva vàlua.

The X ‘FÁBREGAS’ file

El fitxatge de Cesc sempre ha estat en mans d’algú. La pretemporada 2009-10, depenia que l’Arsenal acceptés el bielorús Hleb, un dels molts fitxatges bluf de l’era Txiqui. L’actual pretemporada l’honor de l’intercanvi recaigué en Yaya Touré. Evidentment, en ambdues ocasions, s’havia d’afegir una quantitat ‘florentina’ a més dels jugadors.

Fa anys que intentem portar Cesc. Tot un ‘The X Fábregas file’, ja que finalment quelcom estrany acaba abduint el capità dels ‘gunners’. Fet que, pel que hem pogut comprovar, l’obliga a continuar vestint la samarreta dels ‘canoners’.

El Barça, per tant, hauria de plantejar-se de forma definitiva dues qüestions: la primera és si desitja fitxar Cesc; la segona, si necessita realment la incorporació del jugador. Això sí, sense fer cap bogeria pel seu fitxatge, tal com diu el President Rosell.

Si el vol amb absoluta certesa, el FC Barcelona hauria de començar a planejar l’estratègia per fer realitat un dels vells somnis de l'afició –d’una part, més aviat, diria jo–: tornar a vestir Cesc de blaugrana.

El migcampista d'Arenys, format a les categories inferiors del club blaugrana, és un culer declarat i en alguna ocasió ha reconegut el seu desig de tornar algun dia al Camp Nou.

El club hauria de tenir preparada l’estratègia a seguir –amb una sorprenent oferta inclosa- per evitar que el d'Arenys es converteixi en un cromo més de “Don Floren’ o del ‘tito Floren’, com més us estimeu. Cosa que no es presumeix fàcil, atès que l'Arsenal el considera una figura clau i mai no estaria disposat a traspassar-lo per menys de 40 o 45 milions de lliures (més de 50 milions d'euros). Un preu gairebé obscè pels temps de crisi en què vivim.

Una cosa ha quedat ben clara. Tal com demostren els fets, el Barça no ha escatimat esforços i, qüestió ben important, estava decidit a invertir en el fitxatge d’aquest jugador una bona part dels diners de què disposa per a la compra de jugadors.

No obstant això, el Barça també s’ha de qüestionar la necessitat d’adquirir Fábregas. No ha de mirar si Cesc tindria lloc a l’equip perquè els grans jugadors sempre hi caben, a qualsevol equip. No, no és pas aquesta la qüestió a la qual prestar atenció, sinó simplement a la necessitat d’incorporar un jugador pel qual s’ha de fer una bogeria per contractar-lo.

Realment, necessitem Fábregas dins l’esquema del Barça? Humilment, crec que no. Només cal fer una mirada als ‘nens’ de la Masia i en trobarem més d’un capaç de jugar en aquesta demarcació. Simplement, ens hem de creure que estan preparats.

Parlem de xavals crescuts a la Masia, xavals perfil Barça, amb l’ADN Barça. Nanos que necessiten jugar quelcom més que un partit de ‘costellada’. Per mèrits propis, es mereixen donar el salt i passar tot un curs futbolístic al costat del primer equip. Requereixen un temps mínim per demostrar la seva vàlua, la qual mai no s’evidenciarà si només juguen entre ells. Han de fer-ho al costat de Xavi, Iniesta, Busquets o Keita. És a prop d’aquests jugadors que ells també creixeran.

No se m’acut millor manera per tal que les joves promeses evolucionin i es converteixin en realitat. Però per acabar d’aprendre i de formar-se, se’ls ha de donar minuts de manera regular. No n’hi ha prou que un dia juguin de titular i que no tornin a aparèixer a l’alineació fins passades tres o quatre setmanes. Aquesta circumstància és constatable. Bojan l’ha hagut de viure en més d’una ocasió. Després d’un gran partit, suplent perenne. Aprofito aquest comentari per llençar un avís per a navegants. Continuarà tenint la rellevància amb què va finalitzar la lliga? O el premi a la bona temporada que realitzà, serà el retorn a la suplència? Ningú no em podrà negar que la constant ha estat sempre la mateixa.

Un altre bon exemple ens el proporciona Cesc. Sense haver jugat mai un partit amb el primer equip, a l'octubre del 2003 va ser fitxat per l'Arsenal FC quan encara tenia 16 anys i no tenia contracte professional amb el Barça.

La reflexió és evident. La mateixa situació no l’han de viure els joves migcampistes. Tenim recursos de suficient qualitat per cobrir la demarcació, recursos que ens permeten orquestrar un equip campió. Només és qüestió de donar-los confiança; de saber gestionar el que tenim a casa. No hem d’esperar que marxin, es facin figures i, aleshores, anar a pagar corre cuita un jugador que era nostre i format a casa.

De tota manera, no voldria acabar sense exposar el malestar que l’actitud de Fábregas m’ha produït. Sense desmerèixer-se’l com a jugador, m’ha provocat dubtes i recel pel que fa al suposat desig de tornar a casa.

Diuen que el jugador ha fet tot els possibles per acostar-se al Camp Nou. Això diuen. Jo, però, en tinc una altra visió. Si Cesc volia tornar a casa de veritat (no només per Nadal), com és que l’any passat va signar una ampliació de contracte? Resulta evident que aquest fet significava una declaració d’amor envers els ‘gunners’ i cap a Arsène Wenger, el seu pare futbolístic.

No resulta menys obvi que l’ampliació allunya la carta de llibertat. Per tant, com es poden entendre les ganes de tornar i la signatura que el lliga uns quants anys més a l’Arsenal?

Si tantes ganes té de vestir-se de blaugrana, com és que no utilitza la via que van fer servir altres jugadors de la ‘premier league’? Jugadors que volien abandonar els clubs anglesos per venir a jugar la lliga BBVA i ho van aconseguir?

Massa interrogants sense resposta, massa misteri. Tot plegat converteix aquest fitxatge en un autèntic “The X Files Fábregas”, ja que costa més fitxar Cesc que trobar la germana d'en Mulder.