L’any passat per aquestes dates, el fitxatge de l’estiu s’havia convertit ja en una realitat. Laporta i Moratti havien tancat el traspàs d’Ibrahimovic al Barça la mitjanit del 16 de juliol.Ibrahimovic era l’objectiu prioritari del FC Barcelona i el davanter desitjat per Guardiola, ja que veia en el suec l’ariet de referència que necessitava per al seu esquema de joc.
Les xifres que es van manegar per dur a terme l’operació, dificultaren que s’arribés a un acord, però els esdeveniments al voltant de Villa i de Samuel Eto’o van provocar que els contactes amb l’Ínter es reprenguessin.
Aquest era l’estat de la qüestió fa un any. Què ha passat al llarg dels tretze mesos que ens separen d’aquesta imatge? Com és possible que ara el suec no sigui útil ni com a suplent?
Vagi per endavant que Zlatan m’agrada i molt. És un jugador amb unes qualitats futbolístiques impressionants i potentíssim físicament.
En dues paraules, esportivament estic enamorats del suec. Si no, ¿a canvi de què el posaria jo de davanter centre a la meva consola? Bromes a part. Ibrahimovic té una habilitat prodigiosa amb la pilota als peus. Va molt bé de cap, amb la qual cosa s’aprofiten molt més bé els fabulosos centres des de les bandes. Físicament, és un portent. Tan sols la seva presència intimida les defenses contràries.
Tots els motius exposats, no tenen el meu ADN. La paternitat de les argumentacions anteriors pertanyen a Guardiola. Causa per la qual s’accentua la meva incomprensió davant del fet que passi d’objecte del desig a una joguina inservible.
Fem una avaluació rigorosa. És cert que el suec no ha fet una gran campanya. No cauré en el parany del seguidor obcecat. Però no és menys cert que Ibrahimobic iniciava la seva singladura blaugrana amb una sèrie d’handicaps.
Tota aquesta argumentació es va obviar en tot moment. Tots li vàrem exigir el màxim des del primer dia: periodistes, socis, seguidors... Tant se val que vingués a un club campió, amb uns esquemes de joc assumits, amb un estil de jugar mamat des de ben petit. Tant era que arribés a una lliga tan diferent de la italiana. Com tampoc no tenia cap importància que jugués recent intervingut de la mà. Resumint, quina importància tenia si ja s’havia adaptat o no futbolísticament i emocionalment.
Malgrat tot, Ibra complí. En aquest punt, és on comença a fallar la memòria col·lectiva. El primer terç de la lliga del suec va ser de matrícula: en deu jornades, nou gols. Tothom estava eufòric. Ibra...! Ibra...!, bramava el Camp Nou. “Ibracadabra”, en deien, no?
Desgraciadament, quan semblava que tot rutllava a les mil meravelles, l’ariet es va lesionar. Encara no estava recuperat i la pressió tornà a aparèixer. I amb la pressió, l’angoixa per part del jugador. A més pressió, més angoixa. Malgrat tot, va ser l’autor del gol contra l’Stuttgart que va permetre que el Barça passés de ronda a la Champions.
El cercle semblava no tancar-se mai. Pressió-angoixa-pressió. I arribaren les xiulades, típiques d’una afició, en aquest aspecte hem de ser autocrítics, poc acostumada a aixecar la moral i els ànims dels jugadors quan van maldades. La situació resulta ben diferent si el jugador en qüestió marca tres gols. Aleshores, l’afició el puja al cim dels altars.
Per part meva, consells, els mínims. Però jo continuo creient que va ser un molt bon fitxatge per a l’hexacampió. És cert que té un sou molt elevat. Possiblement, no acaba d’entendre’s al camp amb Messi. També diuen que es incompatible amb Villa. Desconec les vegades que els han vist jugar junts per fer tal afirmació. Jo cap ni una.
La competició és molt llarga i costosa. Pep haurà d’elaborar més d’un trident atacant. Bojan, Messi, Pedro i Villa només sumen quatre.
L’única cosa que m’atreveixo a assegurar és que, si recuperem anímicament el suec; si li donem tot el nostre suport i el nostre afecte, pot esdevenir una altra vegada el gran fitxatge de l’estiu.
En tot cas, però, en cas de marxar el suec, no cal buscar un altre “9”. Ja el tenim. Diametralment oposat en corpulència a Ibra, que no pas en qualitat futbolística, salvant les distàncies d’edat i d’experiència. Si el “9” queda buit, qui l’ha d’omplir no és un altre que Bojan Krkić. Crec que la temporada passada va quedar prou contrastada la seva vàlua.
