Què, com i... quan?

Passaven pocs minuts de les nou, quan el presentador i director de 'Els Matins' de TV3, Josep Cuní, va fer la gran pregunta. Una pregunta que les persones en cadira de rodes hem trobat a faltar durant el llarg procés electoral.

Sembla del tot incomprensible que no la fes ni una sola vegada cap dels moderadors dels diferents debats televisius en què es van trobar tots els caps de llista. Els debats eren el marc perfecte per parlar de la insostenible situació que pateixen dins el club blaugrana les persones amb mobilitat reduïda.

Hem hagut d'esperar que el Sr. Cuní entrevistés novament Sandro Rosell per tractar la qüestió de manera directa després que una component de l'Associació Blaugranes en cadira de rodes, Maria Pascual, la plantegés a través del facebook del programa. Massa temps per realitzar-la. Villa és important. Cesc, també ho és. Però obviar que tot un col·lectiu frega la marginació, ens costa molt entendre que no tingui cap interès periodístic.

La pregunta de Maria Pascual feia referència a la manera que la nova Junta Directiva pensa resoldre la nostra situació. El nou president del Barça, Sandro Rosell, assegurà que "d'entrada, crearem 250 llocs per a cadires i, quan es dugui a terme la remodelació de l'estadi, doblarem aquesta xifra".

La citació no és literal. El més important, però, s'ha de buscar en la qüestió plantejada, així com en la resposta del nou mandatari blaugrana. Resposta que coincidí amb les promeses fetes al llarg de les diverses reunions que hem mantingut i amb les diferents declaracions que sobre el tema ha fet.

Dos-cents cinquanta nous llocs. La resposta ens complau. Si els crea en els indrets concertats, encara ens plau més. El què i el com, ja el ceneixem. Ara només falta saber... el quan? Però estem segurs que serà tan plaent com les altres afirmacions.

D'aquí el nostre interès en la trobada que durem a terme els propers dies.

El Barça no pot tornar a perdre el tren de la mobilitat

Ahir, vàrem rebre una bona notícia. La jornada va esdevenir un dia d'aquells que se't posen bé! Que acaben bé i que et sents feliç!

Cap el migdia, llegíem un correu del Vicepresident de l'Àrea Social del FC Barcelona, Sr. Jordi Cardoner, en què ens comunicava que en breu tindrem una trobada amb el nou Director de la Fundació FC Barcelona.

L’escrit responia a la nostra sol•licitud de dur a terme una reunió per tractar la problemàtica que afecta ignominiosament les persones en cadira de rodes quan volen accedir al Camp Nou per ‘intentar veure’ un partit de futbol. En definitiva, per donar resposta al manifest de cinc punts bàsics sobre les carències històriques del Barça envers el col•lectiu de persones amb mobilitat reduïda.

Unes mancances que el millor club del món no se les pot permetre. Qüestions tan senzilles com l'assignació d'una localitat (entrades i abonaments que especifiquin quin lloc concret hem d'ocupar), poder comprar l'entrada a través de la xarxa i caixers i la mobilitat dins les instal·lacions del Barça han d’estar a l’alçada del primer equip i del seu entrenador.

La major part de clubs europeus ja fa temps que han donat resposta a tots aquests aspectes. Per contra, el FC Barcelona està a anys llum de la normalització que les persones amb mobilitat reduïda gaudeixen al continent europeu. El Barça juga a Europa i, malgrat que no se’ns vegi, hi som. De la mateixa manera que hi són els seguidors del club visitant. Pocs, atesa l'actual ubicació. Però en seran més tan bon punt les persones en cadira puguin veure el partit dignament en comptes del mur d'esquenes que ens ho impedeixen. Certament, en vindran més i se n’aniran encara més satisfets.

És urgent esborrar de la memòria dels seguidors en cadira dels clubs del vell continent la imatge que se'n duen del Camp Nou. Una imatge no gens grata que es dibuixa en els seus rostres en forma de sentiment de repulsa cap el club. Reacció absolutament comprensible si tenim present la manera ‘exquisida’ amb què, clubs com el Manchester United o l’Sttuttgart, els tracten.

Resulta evident que els temes de mobilitat s’han de prioritzar, com ens comunicava el Sr. Cardoner, per acabar amb el dèficit que el FC Barcelona té amb les persones en cadira des de fa massa anys.

D’aquí que la confirmació de la reunió esdevingués un moment feliç. No negarem, però, la por a un nou ‘déjà vu’ com el que visquérem ara fa vuit mesos. Por i nerviosisme, malgrat el diferent tarannà de l’actual Junta Directiva.

Però tot i saber que el president Rosell complirà el compromís adquirit en una anterior reunió a l’antiga seu de la Candidatura, tenim por i nerviosisme. El president ho entendrà. Venim d’un recorregut de vuit mesos de ‘marejar la perdiu’, cosa a la qual es dedicà l’anterior Director General, i de molts anys d’oblit. No dubtem que ho entendrà.

Tot apunta a pensar que ha arribat l’hora de saldar el deute històric envers el col•lectiu de mobilitat reduïda. El Barça no pot tornar a perdre el tren de dignificar la situació de la gent blaugrana en cadira.