Atès que volia mantenir l’equilibri entre objectivitat i afectivitat, li vaig demanar l’Anna que fes una radiografia de les emocions que em sobrevingueren durant la llarga jornada electoral.
És de tots conegut que ambdós termes esdevenen antagònics i, fins i tot, antònims psicològics, si em permeteu la nomenclatura.
No fer públics els llaços d’amistat amb un dels candidats no em va resultar gaire costós, malgrat l’etiquetatge hostil a què em sotmetien els seguidors d’algunes de les candidatures. Recíprocament, se’m rifaven. M’anava a dormir vinculat a X i, en llevar-me, pertanyia a Y. La roda girava amb bogeria en una interminable assignació. Sabia que no ho havia de dir, atesa la meva condició de Coordinador de l’Associació Blaugranes en cadira. L’Associació havia d’arribar impol·luta a l’endemà de l’elecció presidencial. Havia de mantenir intacte l’objectiu amb què vàrem començar: poder continuar negociant sortís elegit qui sortís.
He volgut evitar perdre l’equilibri entre objectivitat i afectivitat. D’aquesta manera eludiré que se’m vegi el llautó, expressió malèvola dels citats seguidors.
Protagonista en segona persona, l’Anna Maria Villalonga, explica:
Com va viure el 13 J... Manel Mora?
Després d’una colla de mesos treballant de manera frenètica en les reivindicacions dels Blaugranes en cadira de rodes, era de calaix que en Manel havia de viure de manera especial la jornada electoral. Especial perquè havia conegut personalment tots els implicats i els seus companys de candidatura. Especial perquè per fi s’arribava al final de l’escalada en la nova etapa a Can Barça. Especial perquè s’aproximava la resolució (per bé o per mal) de les circumstàncies plantejades al voltant de les persones amb problemes de mobilitat. És cert que la resolució física havia de tardar més, però com a mínim, en conèixer la nova Junta, també es podia intuir per on anirien els trets. En resum, un dia, a tots els efectes, singular.
En Manel es va llevar i va marxar cap a Badalona. Tenia el cor dividit. Volia i dolia. D’una banda, a Badalona s’hi jugava la final de la lliga catalana de bàsquet en cadira de rodes. El Barça-UNESS s’enfrontava al Joventut, a la Penya. D’una altra, al Camp Nou estaven passant moltes coses. Amb tot, el seu compromís amb els companys del bàsquet es va mantenir. Malauradament, el Barça va perdre. La Penya aconseguí venjar-se de la derrota que el Barça li infligí en la lliga espanyola (on, en guanyar, va eludir la baixada de categoria) unes setmanes abans.
A la tarda, ben aviat, tot fou diferent. En Manel va poder encaminar-se a l’estadi. L’excitació arreu del país era gran. Tots els mitjans se’n feien ressò. La campanya havia estat tan sonada que les eleccions van convertir-se en un esdeveniment inusitadament mediàtic. Quan arribà al Camp Nou, es trobà amb els companys de l’associació, els amics de la premsa i les persones de les diverses candidatures. L’ambient era increïble. Multitudinari i festiu. Feia goig comprovar com els socis acudien a les urnes en compliment del seu dret (i deure!) de participar activament en la tria dels nous dirigents.
En Manel s’encaminà a la zona on estaven ubicades les llotges de les quatre candidatures. Agustí Benedito, amb qui havia fet al llarg de la precampanya i la campanya una gran amistat, l’havia convidat a visitar-los. Tothom estava nerviós i exultant. Era una gran jornada per al barcelonisme. La ciutat, el país, abocats pel seu equip.
En Manel va viure amb molta gent moments inoblidables. Compartí amb Benedito i el seu equip la major part del temps. També va poder saludar el personal de Rosell, entre els quals Pilar Guinovart, molt contenta, li va assegurar que tot el problema de les cadires s’arreglaria. Passaven els minuts. La nit, a priori, no s’augurava tan llarga. Tanmateix, el recompte, malgrat que ràpid, fiable i expeditiu, requeria un mínim de temps.
La victòria de Sandro Rossell ja va ser avançada pels sondeigs abans que es tanquessin les urnes, però tothom (sobretot els suposats guanyadors) volien assegurar el resultat. Les emocions i les celebracions, amb tot, estaven a flor de pell. Tant per als triomfadors (Benedito inclòs, ja que la seva ascensió fou meteòrica i molt il•lusionant) com per als perdedors (Ingla i Ferrer), amb qui en Manel també va creuar algunes paraules.
Quan finalment en Manel marxava i els resultats eren a punt de ser anunciats, va trobar-se amb Rosell. En Sandro, ja guanyador de facto, s’aturà i el saludà amablement. Es preocupà per la seva situació: com estàs?
En Manel, sempre fidel a la seva línia reivindicativa, li va fer un petit somriure de picardia: Molt bé, Sandro, però espero demà estar molt millor!
Manel i Anna, vau treballar molt per aconseguir aquesta fita. Uns quants us varem poder donar un cop de mà i em sento molt feliç de ser jo una d'aquestes persones.
ResponEliminaLa teva honestatat e integritat envers als candidat ha estat intachable.
Més honests no has pogut ser Manel i la lluita continua, pot comptar amb mi pel que calgui.
Petons i una abraçada molt forta pels dos.
Núria Maymí.