BARÇA: OBJECTIU ACONSEGUIT!

OBJECTIU ACONSEGUIT!

La Junta Directiva va aprovar el proppassat dimecres la creació de 48 places per a cadires al Camp Nou. 24 a cada gol, a les quals s'han de sumar les 24 que corresponen als acompanyants.

En l'actualitat existeixen 27 llocs. Per tant, aquesta decisió històrica i sense precedents

Vídeo de l'entrevista de BTV Notícies

Vídeo de l'entrevista del periodista de BTV, ALBERT MUÑOZ, a qui agraïm que se sumi a la difusió de la problemàtica de les persones en cadira de rodes dins el Camp Nou.


www.btvnoticies.cat

Barcelonisme: llibertat de pensament, llibertat d’expressió...

El FC Barcelona té una manera de funcionar única al món: la democràcia interna. Els seus socis i les seves sòcies, tot fent ús d’aquesta característica democràtica, van optar pel relleu. La voluntat popular decidí substituir el President Laporta pel President Rosell, així com els seus respectius equips. Stricto sensu les urnes van reflectir aquest desig i un cop finalitzades la campanya electoral i les votacions, únicament som, senzillament, barcelonistes. Si més no, així hauria de ser.

És per aquest motiu que a la societat blaugrana li hauria de preocupar una qüestió de fons. Qüestió que atempta, no només contra la llibertat de pensament, sinó també contra la llibertat d’expressió, dos dels pilars bàsics sobre els quals està cimentat el sistema democràtic en tots els àmbits, inclosa la comunitat blaugrana.

La democràcia, drets i deures, ha de presidir en tot moment la convivència. La democràcia comporta la permissibilitat del debat des del respecte i de la crítica constructiva. Consegüentment, és incompatible amb la pràctica d’algunes formes d’actuar. Un bon exemple significatiu de tot això el trobem en l'etiquetatge amb determinats “-ismes” malèvols que s'apliquen a les persones que gosen fer ús de la seva llibertat de pensament.

Ens hauria de preocupar i molt, ja que deixa entreveure que, per defecte, s'etiquetarà qualsevol seguidor del Barça que tingui la valentia d'opinar amb criteri propi o de dissentir lliurement. Personalment, aquest fet m’amoïna fins a la inquietud perquè rebutjo un Barça de pensament únic. Tanmateix, les passes tant dels seguidors de l’actual junta directiva, com dels de l’anterior s’encaminen cap a aquestes latituds, fent bona la dita qui non est mecum, est contra me.

Per tots aquests motius, la utilització no benèvola del terme "opositor", mot amb el qual es feia referència a un barcelonista que dissentia d’alguns aspectes del fitxatge de Mascherano, m’inquieta. I no molt, sinó moltíssim.

La llibertat de pensament es va aconseguir després d'una llarga lluita i un cost de vides molt alt. Per tant, des del moment que algú es converteix en personatge públic, ho fa amb totes les conseqüències. Els dirigents són prou conscients que no tothom compartirà les seves decisions, la qual cosa la tenen perfectament assumida . Per tant, tothom hem de dur a la pràctica l’assumpció de la llibertat de pensament i, consegüentment, d'expressió.

L’argument també és vàlid per als seguidors de qualsevol de les famílies existents en el si del club, algunes de les quals tendeixen a aquesta proclivitat.

També resulta preocupant la identificació "opositor" amb "laportista o rosellista", filla de la prepotència "bipartidista neoliberal" que parteix de la base que només existeixen dues línies de pensament. Afortunadament, d’un cantó, el procés electoral va evidenciar que hi havia més opcions i, d’un altre, que no tot girava al voltant de dues úniques candidatures. Precisament, la decisió de les urnes va reflectir la no existència de la suposada "bipolarització", la qual només formava part del full d’estil d’alguns mitjans de comunicació. Si més no, així ho varen transmetre als socis i a les sòcies.

Respectem la diversitat de pensament emanada de la gent blaugrana. Sens dubte, element capital del patrimoni del Barça. En última instància, però, si algú cau en la temptació d’etiquetar, que empri senzillament el terme barcelonista, molt més escaient, o que faci mutis pel fòrum.

Que llarg que se’m fa el viatge...!

Estic enroscat en les tecles de l’ordinador buscant una sortida cap al mar. Somiant-me en un somni de vells fantasmes que, de tant en tant, em venç. Però què voleu si em sento un xic perdut em aquest viatge miserable que es troba en via morta per les velles rutines. Un camí que s’inicià poc menys d’onze mesos enllà.

No obstant això, no em sento vençut, malgrat que la vida sigui una festa a la qual ningú no s’ha molestat a convidar-me. No, no em sento batut perquè no estic sol. Vosaltres feu que s’obrin finestres a l’esperança. Vosaltres feu probable que la llum il·lumini l’habitació. Convertiu la incertesa de les nits buides en la flama d’un món possible. Feu factible l’alba dins del laberint.

Amb tot, se’m fa llarg el viatge. Massa llarg! En realitat, hauria de ser tot el contrari, atesa la fervent activitat de la temporada 2009-10. El Barça es convertí en el millor club del món en guanyar els sis títols a què optava. El dinou de desembre es proclamà campió del Mundialet de Clubs a Abu Dhabi –Emirats Àrabs. Del 5 maig fins al 13 de juny, convocatòria d’eleccions, campanya i diada de votacions.

Tot el procés finalitzà, teòricament, amb la presa de possessió del nou President del FC Barcelona el dia 1 de juliol. Dic teòricament, atesa l’actitud d’alguns que s’entesten a viure en una campanya electoral continua, així com en una oposició permanent. En aquest sentit, em quedo amb l’actitud responsable i intel·ligent del meu bon amic Agustí Benedito, segon més votat a les urnes i actual referent del barcelonisme amb seny. Un cop finalitzat tot, Agustí digué: “faré tot el possible, tot el que estigui a les meves mans per ajudar Sandro Rosell perquè el seu èxit serà l’èxit del Barça”. Saviesa i responsabilitat.

Certament, la quantitat d’estímuls, emocions, sentiments, esperances, solidaritats, suports, simpaties, complicitats, en un període de temps tan breu, hauria d’escorçar i alleugerir el nostre particular viatge. Res més lluny de la realitat. A mesura que ens acostem al final de la partida, se’m fa més pesat. Penso que tot m’és igual. Que estic fart de córrer i recórrer els carrers de Can Barça. Cansat de trucar a despatxos anònims pidolant drets de sentit comú. Coses que ahir no es van fer i demà ja és tard. Avorrit d’esperar la sortida d’un tren que està en via morta.

A mesura que s’acosta, se’m fa més llarg. Quan tremolo, però, el vostre somriure em retorna al sender del compromís. O recordo les paraules amb seny de l’Agustí. No em puc oblidar de les esperances dels meus companys i companyes. Tot plegat em fan pensar que les úniques batalles que no es guanyen, són les que s’abandonen. Un bon exemple, malgrat que pugui quedar una mica lleig que ho digui jo mateix, el trobem en Blaugranes en cadira de rodes. Malgrat les inconveniències, sempre hem afrontat la vida de cara. Els entrebancs no han estat prou obstacle per no abordar la lluita amb el convenciment que un altre món blaugrana és possible.

Tot i que el viatge se’m fa massa llarg, arribaré fins el final d’un trajecte que m’ha de permetre exercir, senzillament, de blaugrana. M’ha de deixar participar, d’una manera normalitzada, de la vida del club.

President, veure l’acabament tant a prop del viatge, aconsegueix que se’m faci encara més llarg. Assenyalem el final del trajecte de la dignificació de les persones de mobilitat reduïda. La història t’ha escollit per aconseguir aquesta fita.

Posem fil a l’agulla i finalitzem el camí, que ja se’m fa massa llarg!

Sodoma i Gomorra o Can Barça

No hi ha pitjor falta que la corrupció. Aquesta va ser la causa per la qual, segons el Gènesi, Déu va destruir ambdues ciutats amb una pluja de foc i sofre, com a càstig del comportament dels seus habitants («vici contra natura»).

Des de la llunyania de la narració bíblica, i amb els distanciaments històrics que s’escaiguin, la paràbola es pot aplicar als anteriors habitants de la «ciutat barcelonista». Els Déus blaugranes manaren que marxessin, mentre enviaven una pluja de vots de càstig des de les urnes.

De confirmar-se les filtracions de la ‘due diligence’ que la junta del President Rosell ha sol·licitat a l’empresa KPMG, ens trobaríem un cop més davant del lloc comú “la realitat, supera la ficció”. La voràgine malbaratadora dels recursos del club per part dels anteriors dirigents depassaria amb escreix qualsevol aproximació a les “despeses” imaginables que comporten “els compromisos".

ONA FM ha tingut accés a l’auditoria que l’empresa KPMG està duent a terme sobre les despeses de la junta de Laporta durant l’últim any. Els aspectes econòmics denoten una actitud repugnant atesa la crisi econòmica que la societat catalana pateix. Resulta del tot incomprensible que molts catalans i catalanes no arribin a final de mes i, mentrestant, un grup de privilegiats campessin per la comptabilitat del Barça com els venia en gana.

Les xifres de la ‘due diligence’ que han transcendit a través de l’emissora de ràdio, dibuixen un panorama absolutament vergonyós. Els detalls de l’auditoria econòmica, publicats també pel diari SPORT, són incomprensibles, vergonyosos, intolerables, repugnants i tots els adjectius que vulgueu afegir-hi.

D’entrada, resulta injustificable el milió d’euros (1.000.000) que es van gastar a la final de la Champions League de Roma. Més del doble de l’assignació que la UEFA havia previst com a despeses de “compromisos”. No esdevé menys sagnant els 424.000 que la junta destinà a la compra de dos rellotges per a cada jugador pels títols aconseguits. ¿No cobren prou que se’ls ha de premiar per fer la seva feina?

La resta de xifres resulten, directament, repulsives: els diners en vols privats arribaren als 360.000 euros. Pel que fa a dinars amb les juntes directives que visitaven el Camp Nou la quantitat s’eleva als 500.000 euros, als quals s’han d’afegir 600.000 euros més en concepte de 'catering dels convidats a la llotja' els dies de partit.

En resum, 2.884.000 euros que l’actual junta directiva haurà de justificar per tal que els socis, veritables amos del Barça, tinguem un absolut coneixement de la situació de l’economia del club. Com a soci, no ho sol·licito, ho exigeixo. De la mateixa manera que demando la denúncia davant les autoritats competents, si s’escau, de qualsevol element punible des d’un punt de vista jurídic.

No sóc persona de jutjar abans d'hora. A més a més, ideològicament defenso el principi d'nnocència mentre no es demostri el contrari. Per tant, restaré molt atent que es facin públiques les xifres definitives per part dels auditors.

No obstant això, amb les dades de què disposem, i davant la greu crisi que patim, com a ciutadà català em sento víctima de la pluja de foc i sofre, consequència del núvol en forma de set dígits que enterboleix el cel de la nostra pàtria.

Com va viure el 13 J... Manel Mora? per Anna Maria Villalonga

Prefaci a la narració d’Anna Maria Villalonga, escriptora, professora i investigadora de la Universitat de Barcelona, Com va viure el 13 J... Manel Mora?

Atès que volia mantenir l’equilibri entre objectivitat i afectivitat, li vaig demanar l’Anna que fes una radiografia de les emocions que em sobrevingueren durant la llarga jornada electoral.

És de tots conegut que ambdós termes esdevenen antagònics i, fins i tot, antònims psicològics, si em permeteu la nomenclatura.

No fer públics els llaços d’amistat amb un dels candidats no em va resultar gaire costós, malgrat l’etiquetatge hostil a què em sotmetien els seguidors d’algunes de les candidatures. Recíprocament, se’m rifaven. M’anava a dormir vinculat a X i, en llevar-me, pertanyia a Y. La roda girava amb bogeria en una interminable assignació. Sabia que no ho havia de dir, atesa la meva condició de Coordinador de l’Associació Blaugranes en cadira. L’Associació havia d’arribar impol·luta a l’endemà de l’elecció presidencial. Havia de mantenir intacte l’objectiu amb què vàrem començar: poder continuar negociant sortís elegit qui sortís.

He volgut evitar perdre l’equilibri entre objectivitat i afectivitat. D’aquesta manera eludiré que se’m vegi el llautó, expressió malèvola dels citats seguidors.

Protagonista en segona persona, l’Anna Maria Villalonga, explica:

Com va viure el 13 J... Manel Mora?

Després d’una colla de mesos treballant de manera frenètica en les reivindicacions dels Blaugranes en cadira de rodes, era de calaix que en Manel havia de viure de manera especial la jornada electoral. Especial perquè havia conegut personalment tots els implicats i els seus companys de candidatura. Especial perquè per fi s’arribava al final de l’escalada en la nova etapa a Can Barça. Especial perquè s’aproximava la resolució (per bé o per mal) de les circumstàncies plantejades al voltant de les persones amb problemes de mobilitat. És cert que la resolució física havia de tardar més, però com a mínim, en conèixer la nova Junta, també es podia intuir per on anirien els trets. En resum, un dia, a tots els efectes, singular.

En Manel es va llevar i va marxar cap a Badalona. Tenia el cor dividit. Volia i dolia. D’una banda, a Badalona s’hi jugava la final de la lliga catalana de bàsquet en cadira de rodes. El Barça-UNESS s’enfrontava al Joventut, a la Penya. D’una altra, al Camp Nou estaven passant moltes coses. Amb tot, el seu compromís amb els companys del bàsquet es va mantenir. Malauradament, el Barça va perdre. La Penya aconseguí venjar-se de la derrota que el Barça li infligí en la lliga espanyola (on, en guanyar, va eludir la baixada de categoria) unes setmanes abans.

A la tarda, ben aviat, tot fou diferent. En Manel va poder encaminar-se a l’estadi. L’excitació arreu del país era gran. Tots els mitjans se’n feien ressò. La campanya havia estat tan sonada que les eleccions van convertir-se en un esdeveniment inusitadament mediàtic. Quan arribà al Camp Nou, es trobà amb els companys de l’associació, els amics de la premsa i les persones de les diverses candidatures. L’ambient era increïble. Multitudinari i festiu. Feia goig comprovar com els socis acudien a les urnes en compliment del seu dret (i deure!) de participar activament en la tria dels nous dirigents.

En Manel s’encaminà a la zona on estaven ubicades les llotges de les quatre candidatures. Agustí Benedito, amb qui havia fet al llarg de la precampanya i la campanya una gran amistat, l’havia convidat a visitar-los. Tothom estava nerviós i exultant. Era una gran jornada per al barcelonisme. La ciutat, el país, abocats pel seu equip.

En Manel va viure amb molta gent moments inoblidables. Compartí amb Benedito i el seu equip la major part del temps. També va poder saludar el personal de Rosell, entre els quals Pilar Guinovart, molt contenta, li va assegurar que tot el problema de les cadires s’arreglaria. Passaven els minuts. La nit, a priori, no s’augurava tan llarga. Tanmateix, el recompte, malgrat que ràpid, fiable i expeditiu, requeria un mínim de temps.

La victòria de Sandro Rossell ja va ser avançada pels sondeigs abans que es tanquessin les urnes, però tothom (sobretot els suposats guanyadors) volien assegurar el resultat. Les emocions i les celebracions, amb tot, estaven a flor de pell. Tant per als triomfadors (Benedito inclòs, ja que la seva ascensió fou meteòrica i molt il•lusionant) com per als perdedors (Ingla i Ferrer), amb qui en Manel també va creuar algunes paraules.

Quan finalment en Manel marxava i els resultats eren a punt de ser anunciats, va trobar-se amb Rosell. En Sandro, ja guanyador de facto, s’aturà i el saludà amablement. Es preocupà per la seva situació: com estàs?

En Manel, sempre fidel a la seva línia reivindicativa, li va fer un petit somriure de picardia: Molt bé, Sandro, però espero demà estar molt millor!

El SuperBarça guanya la Supercopa

El rei de copes guanya la novena supercopa, la qual cosa el converteix en l’equip que més vegades ha obtingut aquest torneig. El primer títol de la temporada es queda a casa gràcies al fabulós joc que va desplegar un Barça superdotat. Un grup de joves que la toca prodigiosament com cap altre equip del món.

Un Xavi incommensurable va fer anar la batuta amb una autoritat impecable. El “profe” es va treure de la txistera un passi magistral gràcies al qual Messi va aconseguir el segon gol del Barça (1-0, Konko pp). L’eliminatòria estava encarrilada.

No obstant això, les ganes de jugar i de marcar més gols per part del Barça no afluixaven. Movia la pilota com sempre ho ha fet, jugant-la des del darrera. Amb la paciència que caracteritza l’equip de Guardiola. Mai no la va rifar ni una sola vegada. Fruit de la superioritat en tots els aspectes del joc, arribà el millor gol de la nit. Internada d’Alves per la dreta, centre a Messi i el millor jugador del món, amb la seva cama “dolenta", la pica davant la sortida de Palop. El tercer del Barça i el segon del seu compte particular.

El tercer de Messi, quart per al Barça, va arribar per l’esquerra en una excel·lent jugada d’Iniesta. El manxec li va servir en safata a l’argentí el primer hat-trick de la temporada. Amb els tres d’ahir, el 10 barcelonista ja suma 130 gols, xifra amb la qual es col·loca setè, juntament amb amb Eto'o i Rivaldo, en la classificació dels golejadors de tota la història blaugrana.

A aquesta plèiade de magnífics jugadors s’hi va sumar Villa qui va mostrar bones maneres en el seu debut. Va deixar entreveure coses prou interessants que auguren un bon rendiment i, sobretot, un bon enteniment amb Leo. Poden arribar a formar una bona parella de ball.

Guardiola va ser molt explícit amb el plantejament tàctic contra el Sevilla. Primer de tot, que el quartet atacant el té ben decidit: Villa – Messi (com fals 9) – Bojan / Pedro. En segon lloc, li va enviar un missatge ben entenedor a Ibrahimovic: o jugues d’aquesta manera o no compto amb tu. Finalment, va deixar molt clar que continua confiant en la gent de casa. L’onze inicial, amb les absències de Puyol i Iniesta, no diferia gaire de la formació que va aconseguir el títol de lliga. Ni tàcticament ni futbolísticament.

Resulta fàcil d’entendre, però, ja que les senyes d’identitat que els nostres jugadors van mostrar sobre la gespa del Camp Nou, només està a l’abast dels elegits. Senyes que l’han dut a ser el millor equip del món.

Que els Déus de l’Olimp ens els guardin durant molts anys!

Ibrahimovic, sí o sí, ha de continuar al Barça

L’any passat per aquestes dates, el fitxatge de l’estiu s’havia convertit ja en una realitat. Laporta i Moratti havien tancat el traspàs d’Ibrahimovic al Barça la mitjanit del 16 de juliol.

Ibrahimovic era l’objectiu prioritari del FC Barcelona i el davanter desitjat per Guardiola, ja que veia en el suec l’ariet de referència que necessitava per al seu esquema de joc.

Les xifres que es van manegar per dur a terme l’operació, dificultaren que s’arribés a un acord, però els esdeveniments al voltant de Villa i de Samuel Eto’o van provocar que els contactes amb l’Ínter es reprenguessin.

Aquest era l’estat de la qüestió fa un any. Què ha passat al llarg dels tretze mesos que ens separen d’aquesta imatge? Com és possible que ara el suec no sigui útil ni com a suplent?

Vagi per endavant que Zlatan m’agrada i molt. És un jugador amb unes qualitats futbolístiques impressionants i potentíssim físicament.

En dues paraules, esportivament estic enamorats del suec. Si no, ¿a canvi de què el posaria jo de davanter centre a la meva consola? Bromes a part. Ibrahimovic té una habilitat prodigiosa amb la pilota als peus. Va molt bé de cap, amb la qual cosa s’aprofiten molt més bé els fabulosos centres des de les bandes. Físicament, és un portent. Tan sols la seva presència intimida les defenses contràries.

Tots els motius exposats, no tenen el meu ADN. La paternitat de les argumentacions anteriors pertanyen a Guardiola. Causa per la qual s’accentua la meva incomprensió davant del fet que passi d’objecte del desig a una joguina inservible.

Fem una avaluació rigorosa. És cert que el suec no ha fet una gran campanya. No cauré en el parany del seguidor obcecat. Però no és menys cert que Ibrahimobic iniciava la seva singladura blaugrana amb una sèrie d’handicaps.

Ibrahimovic no arribava a un equip perdut en la boira de la desorientació. Ibra desembarcava al tricampió del món. En definitiva, al millor club de la història del futbol internacional, la qual cosa quedaria ratificada amb la conquesta de tres títols més, Mundialet de Clubs inclòs.

Tota aquesta argumentació es va obviar en tot moment. Tots li vàrem exigir el màxim des del primer dia: periodistes, socis, seguidors... Tant se val que vingués a un club campió, amb uns esquemes de joc assumits, amb un estil de jugar mamat des de ben petit. Tant era que arribés a una lliga tan diferent de la italiana. Com tampoc no tenia cap importància que jugués recent intervingut de la mà. Resumint, quina importància tenia si ja s’havia adaptat o no futbolísticament i emocionalment.

Malgrat tot, Ibra complí. En aquest punt, és on comença a fallar la memòria col·lectiva. El primer terç de la lliga del suec va ser de matrícula: en deu jornades, nou gols. Tothom estava eufòric. Ibra...! Ibra...!, bramava el Camp Nou. “Ibracadabra”, en deien, no?

Desgraciadament, quan semblava que tot rutllava a les mil meravelles, l’ariet es va lesionar. Encara no estava recuperat i la pressió tornà a aparèixer. I amb la pressió, l’angoixa per part del jugador. A més pressió, més angoixa. Malgrat tot, va ser l’autor del gol contra l’Stuttgart que va permetre que el Barça passés de ronda a la Champions.

El cercle semblava no tancar-se mai. Pressió-angoixa-pressió. I arribaren les xiulades, típiques d’una afició, en aquest aspecte hem de ser autocrítics, poc acostumada a aixecar la moral i els ànims dels jugadors quan van maldades. La situació resulta ben diferent si el jugador en qüestió marca tres gols. Aleshores, l’afició el puja al cim dels altars.

Per part meva, consells, els mínims. Però jo continuo creient que va ser un molt bon fitxatge per a l’hexacampió. És cert que té un sou molt elevat. Possiblement, no acaba d’entendre’s al camp amb Messi. També diuen que es incompatible amb Villa. Desconec les vegades que els han vist jugar junts per fer tal afirmació. Jo cap ni una.

La competició és molt llarga i costosa. Pep haurà d’elaborar més d’un trident atacant. Bojan, Messi, Pedro i Villa només sumen quatre.

L’única cosa que m’atreveixo a assegurar és que, si recuperem anímicament el suec; si li donem tot el nostre suport i el nostre afecte, pot esdevenir una altra vegada el gran fitxatge de l’estiu.

En tot cas, però, en cas de marxar el suec, no cal buscar un altre “9”. Ja el tenim. Diametralment oposat en corpulència a Ibra, que no pas en qualitat futbolística, salvant les distàncies d’edat i d’experiència. Si el “9” queda buit, qui l’ha d’omplir no és un altre que Bojan Krkić. Crec que la temporada passada va quedar prou contrastada la seva vàlua.

El Baby-Barça, cap a Sevilla

El filial, amb la col•laboració d’alguns dels jugadors del primer equip, inicia d’aquesta manera la temporada oficial 2010-11. Sevilla serà l’escenari en què un Barça debilitat per les absències de “los internacionales españoles”, intentarà encarrilar el primer títol de la temporada. El partit esdevé un veritable examen per als components del Baby-Barça que començarà a “tocar-la” aquesta nit a l’estadi Ramón Sánchez Pizjuán.

D’un cantó, tot aquest afer ha estat conseqüència de mala programació del calendari per part de la RFEF. Em nego a pensar que hagi estat malintencionada. Segur que els màxims mandataris futbolístics “españoles” no volien lesionar els interessos blaugranes, malgrat haver col·locat el partit d’anada del primer títol oficial en una data tan dolenta.

Aquest fet, però, em fa pensar que “la caverna” mai no té l’objectiu d’anar contra els interessos del nostre club. Sobretot, quan el Barça va sol·licitar el trasllat de la data de l’encontre, així com la possibilitat que es jugués a partit únic. Ambdues coses, li van ser denegades. Paradoxalment, però, dues demandes del club andalús sí que van ser ateses.

D’un altre, està el fet que el Sr. Del Bosque convoqués a mitja plantilla del Barça per a un partit de “costellada”, per molt bicentenari asteca que sigui. Realment feia falta emportar-se’ls? Tres dies abans? No, Sr. Del Bosque, no és això. Ha de ser una mica, només una mica, més imparcial. Abans de fer una convocatòria de “peineta y castañuela” hauria de procurar no perjudicar cap club. I vostè, il·lustre membre de la “caverna”, ho ha fet i molt. Que no té present el calendari? O, simplement, l’ignora per tal que el Barça no continuï creixent com a Club? Vostè i la resta de components de la RFEF, Hierro, Butragueño i companyia, han d’anar paint que vostès representen el gloriós passat en blanc i negre per la “gracia de Dios” i que el Barça és el present ple de colors per mèrits propis. Els temps canvien, Sr. Del Bosque!

Finalment, vull introduir un element autocrític que ningú no s’atreveix a tractar. Doncs, jo sí que ho faré. Me’ls estimo molt, però ho faré. Els aprecio molt, però no són intocables. Em refereixo als vuit jugadors del primer equip del Barça que no han dubtat ni un segon a marxar amb la “roja” a l’altra banda de l’oceà, malgrat l’important partit que el seu club ha de jugar aquesta nit.

Des del meu estimat capità Puyol, fins a Pedrito, també recau en ells una part de la responsabilitat. Que aquesta nit Guardiola hagi de tirar del “baby-Barça, també és responsabilitat dels vuit. Hi ha algun jugador que li hagi dit a Del Bosque que preferia no anar a Mèxic? Que s’estimava més quedar-se per poder entrenar amb el seu equip tal com ho ha fet un jugador d'un altre equip? Per què no han fet el mateix els jugadors del Barça? Quina raó tan poderosa els ha impedit dir no al seleccionador del país veí? De debò que no ho puc entendre per molt que me’ls estimi.

Tant se val, els xavals del Barça Atlètic, nomenclatura que hem de recuperar, posaran tot el seu ADN Barça, tota la genètica de la Masia sobre la gespa andalusa i encarrilarà el títol. La copa ja l’aixecaran, injustament, les absents figures del primer equip. Espero que Guardiola no permeti tal injustícia.

The X ‘FÁBREGAS’ file

El fitxatge de Cesc sempre ha estat en mans d’algú. La pretemporada 2009-10, depenia que l’Arsenal acceptés el bielorús Hleb, un dels molts fitxatges bluf de l’era Txiqui. L’actual pretemporada l’honor de l’intercanvi recaigué en Yaya Touré. Evidentment, en ambdues ocasions, s’havia d’afegir una quantitat ‘florentina’ a més dels jugadors.

Fa anys que intentem portar Cesc. Tot un ‘The X Fábregas file’, ja que finalment quelcom estrany acaba abduint el capità dels ‘gunners’. Fet que, pel que hem pogut comprovar, l’obliga a continuar vestint la samarreta dels ‘canoners’.

El Barça, per tant, hauria de plantejar-se de forma definitiva dues qüestions: la primera és si desitja fitxar Cesc; la segona, si necessita realment la incorporació del jugador. Això sí, sense fer cap bogeria pel seu fitxatge, tal com diu el President Rosell.

Si el vol amb absoluta certesa, el FC Barcelona hauria de començar a planejar l’estratègia per fer realitat un dels vells somnis de l'afició –d’una part, més aviat, diria jo–: tornar a vestir Cesc de blaugrana.

El migcampista d'Arenys, format a les categories inferiors del club blaugrana, és un culer declarat i en alguna ocasió ha reconegut el seu desig de tornar algun dia al Camp Nou.

El club hauria de tenir preparada l’estratègia a seguir –amb una sorprenent oferta inclosa- per evitar que el d'Arenys es converteixi en un cromo més de “Don Floren’ o del ‘tito Floren’, com més us estimeu. Cosa que no es presumeix fàcil, atès que l'Arsenal el considera una figura clau i mai no estaria disposat a traspassar-lo per menys de 40 o 45 milions de lliures (més de 50 milions d'euros). Un preu gairebé obscè pels temps de crisi en què vivim.

Una cosa ha quedat ben clara. Tal com demostren els fets, el Barça no ha escatimat esforços i, qüestió ben important, estava decidit a invertir en el fitxatge d’aquest jugador una bona part dels diners de què disposa per a la compra de jugadors.

No obstant això, el Barça també s’ha de qüestionar la necessitat d’adquirir Fábregas. No ha de mirar si Cesc tindria lloc a l’equip perquè els grans jugadors sempre hi caben, a qualsevol equip. No, no és pas aquesta la qüestió a la qual prestar atenció, sinó simplement a la necessitat d’incorporar un jugador pel qual s’ha de fer una bogeria per contractar-lo.

Realment, necessitem Fábregas dins l’esquema del Barça? Humilment, crec que no. Només cal fer una mirada als ‘nens’ de la Masia i en trobarem més d’un capaç de jugar en aquesta demarcació. Simplement, ens hem de creure que estan preparats.

Parlem de xavals crescuts a la Masia, xavals perfil Barça, amb l’ADN Barça. Nanos que necessiten jugar quelcom més que un partit de ‘costellada’. Per mèrits propis, es mereixen donar el salt i passar tot un curs futbolístic al costat del primer equip. Requereixen un temps mínim per demostrar la seva vàlua, la qual mai no s’evidenciarà si només juguen entre ells. Han de fer-ho al costat de Xavi, Iniesta, Busquets o Keita. És a prop d’aquests jugadors que ells també creixeran.

No se m’acut millor manera per tal que les joves promeses evolucionin i es converteixin en realitat. Però per acabar d’aprendre i de formar-se, se’ls ha de donar minuts de manera regular. No n’hi ha prou que un dia juguin de titular i que no tornin a aparèixer a l’alineació fins passades tres o quatre setmanes. Aquesta circumstància és constatable. Bojan l’ha hagut de viure en més d’una ocasió. Després d’un gran partit, suplent perenne. Aprofito aquest comentari per llençar un avís per a navegants. Continuarà tenint la rellevància amb què va finalitzar la lliga? O el premi a la bona temporada que realitzà, serà el retorn a la suplència? Ningú no em podrà negar que la constant ha estat sempre la mateixa.

Un altre bon exemple ens el proporciona Cesc. Sense haver jugat mai un partit amb el primer equip, a l'octubre del 2003 va ser fitxat per l'Arsenal FC quan encara tenia 16 anys i no tenia contracte professional amb el Barça.

La reflexió és evident. La mateixa situació no l’han de viure els joves migcampistes. Tenim recursos de suficient qualitat per cobrir la demarcació, recursos que ens permeten orquestrar un equip campió. Només és qüestió de donar-los confiança; de saber gestionar el que tenim a casa. No hem d’esperar que marxin, es facin figures i, aleshores, anar a pagar corre cuita un jugador que era nostre i format a casa.

De tota manera, no voldria acabar sense exposar el malestar que l’actitud de Fábregas m’ha produït. Sense desmerèixer-se’l com a jugador, m’ha provocat dubtes i recel pel que fa al suposat desig de tornar a casa.

Diuen que el jugador ha fet tot els possibles per acostar-se al Camp Nou. Això diuen. Jo, però, en tinc una altra visió. Si Cesc volia tornar a casa de veritat (no només per Nadal), com és que l’any passat va signar una ampliació de contracte? Resulta evident que aquest fet significava una declaració d’amor envers els ‘gunners’ i cap a Arsène Wenger, el seu pare futbolístic.

No resulta menys obvi que l’ampliació allunya la carta de llibertat. Per tant, com es poden entendre les ganes de tornar i la signatura que el lliga uns quants anys més a l’Arsenal?

Si tantes ganes té de vestir-se de blaugrana, com és que no utilitza la via que van fer servir altres jugadors de la ‘premier league’? Jugadors que volien abandonar els clubs anglesos per venir a jugar la lliga BBVA i ho van aconseguir?

Massa interrogants sense resposta, massa misteri. Tot plegat converteix aquest fitxatge en un autèntic “The X Files Fábregas”, ja que costa més fitxar Cesc que trobar la germana d'en Mulder.

Messi es mima i... no es toca

El Barça afrontà ahir un nou ‘compromís internacional’ contra una selecció dels millors jugadors de la lliga coreana amb l’objectiu d’agafar el ritme i l’acoblament de les últimes incorporacions a l’equip blaugrana.

El partit forma part dels “bolos” d’estiu. Moda que s’ha instaurat en el món del futbol d’uns anys ençà. Una pràctica irracional que obliga jugadors i cos tècnic a fer milers de quilòmetres amb la suposada creença que els jugadors agafaran la forma física necessària per encarar el primer títol de la temporada, la “Supercopa d’España” i l’inici de la campanya 2010-11.

A ningú no se li escapa, però, que en realitat la finalitat és fer caixa. A canvi d’uns centenars de milers d’euros, els dirigents de torn signen aquests encontres de costellada que obliga els jugadors a passar pel ‘via crucis’ d’un constant ‘jet-lag’ tan estúpid com innecessari. Particularment, m’agradaria saber què en pensa Pep Guardiola.

El cas més significatiu que va patir les conseqüències del “transcendental” partit d’ahir al migdia, és Messi. El talismà blaugrana, al qual s’ha de tractar amb força cura, va haver de jugar obligatòriament el partit per una clàusula contractual acceptada per la il·luminada ment de qui la va signar a canvi de diners.

La ment preclara va obviar que Messi jugava el Mundial de Sud-àfrica 2010. Tampoc no va tenir present la data de la seva incorporació i, per tant, li va importar ben poc que Messi viatjaria de Buenos Aires a Barcelona i de la Ciutat Comtal a Corea.

Benvolguda Junta Directiva del FC Barcelona: no cal que us recordi que a Messi se l’ha de mimar. Us ho dic amb tot l’afecte i respecte. No cometeu els mateixos errors dels anteriors inquilins de Can Barça.

Messi es mima i... no es toca.

Ens hi deixarem la pell

El Barça inicia una nova singladura. No pas esportiva, la qual gaudeix d’una molt bona salut com apuntàvem a l’últim article publicat, sinó des del punt de vista de les diferents àrees que configuren l’organigrama del club.

Tot just demà farà un mes que es renovaren tots els càrrecs directius. El més important per a nosaltres, però, és la Vicepresidència de l’àrea social, amb el Sr. Jordi Cardoner al capdavant. No ens desinhibim dels altres aspectes del club. També ens interessen. Però resulten evidents els motius pels quals ens centrem en l’apartat social del club.

Com a socis en cadira de rodes que lluiten des de fa un any per la dignificació de la nostra situació en el si del club blaugrana, resulta del tot lògic que, ara com ara, només ens fixem en les persones que ocupen els llocs estratègics de l’Àrea social i en la nova etapa que inicien.

La renovació dels directius ens toca de ple, ja que suposa, per a les persones amb mobilitat reduïda, la renovació d’una frustrada il·lusió per part de l’anterior Junta Directiva. Frustració i decepció defineixen a la perfecció l’estat anímic de les persones en cadira seguidores del Barça. Ho estem perquè, fent servir un dels lemes de l’equip de futbol, ‘ens hi vàrem deixar la pell’. No obstant això, ningú no ho sap.

La immensa majoria de la societat blaugrana desconeix que vàrem “dialogar” amb l’anterior junta fins a sis vegades a les oficines de Can Barça. Ningú no sap que vàrem presentar tres propostes de reubicació, amb els corresponents estudis de visibilitat, que van dur a terme de manera desinteressada els arquitectes Höerter+Trautmann+Catania.

La seva principal preocupació va consistir que la nostra lluita no tingués ressonància. Encara es mantenen fresques a la memòria les paraules de l’anterior Director General del club, Joan Olivé -26 de novembre 2009: “[...] tot això portem-ho amb discreció [...]”.

No és d’estranyar, doncs, que la nova singladura, amb el corresponent canvi de noms, ens interessi i molt. Nosaltres la iniciem amb una renovada esperança, ja que desitgem que cristal·litzi en la resolució d‘una situació que, si no és de marginalitat, la frega.

La renovació de la il·lusió queda absolutament justificada davant la rapidesa amb què ha actuat la nova Junta. Encara no fa un mes que van prendre possessió i ja ens ha convocat el nou Director General de la Fundació del FC Barcelona, Sr. Josep Cortada. La reunió tindrà lloc el proper dijous 5 d'agost a les 11 hores a les oficines del FC Barcelona.

L'objectiu és tractar els 5 punts del Manifest que l'Associació li va plantejar a la Candidatura del President Rosell, qui ens va rebre com a candidat i esperem que ens rebi com a president. Aquest fet evidenciaria el canvi d’actitud envers el nostre col·lectiu.

Sense caure en triomfalismes decebedors, com en èpoques anteriors, fem una valoració molt positiva d'aquest primer contacte, atesa la bona predisposició mostrada inicialment per la Junta Directiva del FCB.

La nostra actitud com a entitat serà la de donar tot el suport que calgui a la Junta del President Rosell i li tornarem a oferir l’ajuda necessària amb l’objectiu de resoldre la nostra problemàtica el més aviat possible.

Us ben assegurem que ‘ens hi deixarem la pell’.

VOTA'NS, SI US PLAU!

El ‘Barça’ 2010-2011 comença a caminar.

El ‘Barça de Guardiola-Luis Enrique’ guanya de manera contundent el primer partit de la pretemporada. 2-4 davant el Valerenga.

Pep utilitzà dues formacions diferents. L’estil, però, en ambdós casos continuava mostrant l’ADN de la Masia. Estil Barça: primer toc, mobilitat dels jugadors cercant espais...

Un estil que s’ha imposat arreu del món. Fins i tot, a la selecció veïna, la de l’altra banda de l’Ebre, li ha permès guanyar el mundial de Sud-àfrica 2010. És evident que es tracta d’un sistema que es basa en els onze jugadors utilitzats, independentment del dorsal que portin. L’estil mana; no pas els noms.

Una bona prova del que diem, és que la Masia va predominar al llarg de tot l’enfrontament. És per aquest motiu que hem començat parlant del ‘Barça de Guardiola-Luis Enrique’, ja que poques cares del ‘primer equip’ es van veure al llarg del partit. Prevalien els nois de la pedrera. I la imatge que van donar, va ser magnífica. Van aprofitar a la perfecció l’oportunitat que l’entrenador els va donar.

El Barça 2010-2011 no podia començar millor. Primera victòria i un claríssim missatge per a navegants. El futur del Barça radica a la Masia.

Com va viure el 13 J... Quim Bonet?

Una nova entrega de Com va viure el 13 J...? Sèrie de col·laboracions especials a càrrec de Candidats, periodistes, escriptors... grans amics i millors persones.

Quan un no té res a guanyar ni a perdre, es miren els esdeveniments amb certa distància. Aquesta vegada, però, no ha estat així. Tenia amics a alguna de les candidatures i, per sobre d'això, els interessos dels Blaugranes en Cadira. Haver seguit tant de prop el naixement i evolució d'una associació amb una causa tant justa, va fer que seguís la campanya electoral amb lupa pel que fa al projecte social de les candidatures.

El dia de les eleccions tot estava dat i beneït. Dins meu només un dubte: qui quedarà segon? Benedito o Ingla? I en veure els resultats vaig pensar una altra cosa: ha guanyat el candidat que no era present ni a la presentació de l'Associació ni a la signatura del Pacte Blaugrana per la Mobilitat. Això em va portar a més preguntes: farà el que calgui per adequar les necessitats de les persones amb mobilitat reduïda i de visió limitada, complirà amb la seva paraula donada o tota la il·lusió creada es quedarà en no res després de les eleccions?

Mai he estat pertidari dels “ismes” i aquesta vegada no serà menys. Estic convençut que el president Rosell complirà i que la feina del Manel Mora perdurarà en el temps.

Això sí, per fi s'ha acabat el procès electoral.

QUIM BONET (Periodista de Catalunya Ràdio del programa 'EL SUPLEMENT'.

Articles relacionats:

• Com va viure el 13 J... Matthew Tree? (Escriptor i periodista).
• Com va viure el 13 J... Alfons Godall? (Candidatura de Marc Ingla a les eleccions FCB).
• Com va viure el 13 J... Josep Piqué? (Periodista i empresari).

VOTEU-NOS, si us plau! Gràcies

Què, com i... quan?

Passaven pocs minuts de les nou, quan el presentador i director de 'Els Matins' de TV3, Josep Cuní, va fer la gran pregunta. Una pregunta que les persones en cadira de rodes hem trobat a faltar durant el llarg procés electoral.

Sembla del tot incomprensible que no la fes ni una sola vegada cap dels moderadors dels diferents debats televisius en què es van trobar tots els caps de llista. Els debats eren el marc perfecte per parlar de la insostenible situació que pateixen dins el club blaugrana les persones amb mobilitat reduïda.

Hem hagut d'esperar que el Sr. Cuní entrevistés novament Sandro Rosell per tractar la qüestió de manera directa després que una component de l'Associació Blaugranes en cadira de rodes, Maria Pascual, la plantegés a través del facebook del programa. Massa temps per realitzar-la. Villa és important. Cesc, també ho és. Però obviar que tot un col·lectiu frega la marginació, ens costa molt entendre que no tingui cap interès periodístic.

La pregunta de Maria Pascual feia referència a la manera que la nova Junta Directiva pensa resoldre la nostra situació. El nou president del Barça, Sandro Rosell, assegurà que "d'entrada, crearem 250 llocs per a cadires i, quan es dugui a terme la remodelació de l'estadi, doblarem aquesta xifra".

La citació no és literal. El més important, però, s'ha de buscar en la qüestió plantejada, així com en la resposta del nou mandatari blaugrana. Resposta que coincidí amb les promeses fetes al llarg de les diverses reunions que hem mantingut i amb les diferents declaracions que sobre el tema ha fet.

Dos-cents cinquanta nous llocs. La resposta ens complau. Si els crea en els indrets concertats, encara ens plau més. El què i el com, ja el ceneixem. Ara només falta saber... el quan? Però estem segurs que serà tan plaent com les altres afirmacions.

D'aquí el nostre interès en la trobada que durem a terme els propers dies.

El Barça no pot tornar a perdre el tren de la mobilitat

Ahir, vàrem rebre una bona notícia. La jornada va esdevenir un dia d'aquells que se't posen bé! Que acaben bé i que et sents feliç!

Cap el migdia, llegíem un correu del Vicepresident de l'Àrea Social del FC Barcelona, Sr. Jordi Cardoner, en què ens comunicava que en breu tindrem una trobada amb el nou Director de la Fundació FC Barcelona.

L’escrit responia a la nostra sol•licitud de dur a terme una reunió per tractar la problemàtica que afecta ignominiosament les persones en cadira de rodes quan volen accedir al Camp Nou per ‘intentar veure’ un partit de futbol. En definitiva, per donar resposta al manifest de cinc punts bàsics sobre les carències històriques del Barça envers el col•lectiu de persones amb mobilitat reduïda.

Unes mancances que el millor club del món no se les pot permetre. Qüestions tan senzilles com l'assignació d'una localitat (entrades i abonaments que especifiquin quin lloc concret hem d'ocupar), poder comprar l'entrada a través de la xarxa i caixers i la mobilitat dins les instal·lacions del Barça han d’estar a l’alçada del primer equip i del seu entrenador.

La major part de clubs europeus ja fa temps que han donat resposta a tots aquests aspectes. Per contra, el FC Barcelona està a anys llum de la normalització que les persones amb mobilitat reduïda gaudeixen al continent europeu. El Barça juga a Europa i, malgrat que no se’ns vegi, hi som. De la mateixa manera que hi són els seguidors del club visitant. Pocs, atesa l'actual ubicació. Però en seran més tan bon punt les persones en cadira puguin veure el partit dignament en comptes del mur d'esquenes que ens ho impedeixen. Certament, en vindran més i se n’aniran encara més satisfets.

És urgent esborrar de la memòria dels seguidors en cadira dels clubs del vell continent la imatge que se'n duen del Camp Nou. Una imatge no gens grata que es dibuixa en els seus rostres en forma de sentiment de repulsa cap el club. Reacció absolutament comprensible si tenim present la manera ‘exquisida’ amb què, clubs com el Manchester United o l’Sttuttgart, els tracten.

Resulta evident que els temes de mobilitat s’han de prioritzar, com ens comunicava el Sr. Cardoner, per acabar amb el dèficit que el FC Barcelona té amb les persones en cadira des de fa massa anys.

D’aquí que la confirmació de la reunió esdevingués un moment feliç. No negarem, però, la por a un nou ‘déjà vu’ com el que visquérem ara fa vuit mesos. Por i nerviosisme, malgrat el diferent tarannà de l’actual Junta Directiva.

Però tot i saber que el president Rosell complirà el compromís adquirit en una anterior reunió a l’antiga seu de la Candidatura, tenim por i nerviosisme. El president ho entendrà. Venim d’un recorregut de vuit mesos de ‘marejar la perdiu’, cosa a la qual es dedicà l’anterior Director General, i de molts anys d’oblit. No dubtem que ho entendrà.

Tot apunta a pensar que ha arribat l’hora de saldar el deute històric envers el col•lectiu de mobilitat reduïda. El Barça no pot tornar a perdre el tren de dignificar la situació de la gent blaugrana en cadira.

Com va viure el 13 J... Josep Piqué?

Una nova entrega de Com va viure el 13 J...? Sèrie de col·laboracions especials a càrrec de Candidats, periodistes, escriptors... grans amics i millors persones.

La setmana de les eleccions em va enganxar fora de casa. Estava en un viatge de feina previst de feia temps. Però no va ser excusa per no seguir, via Internet, els debats electorals. No havia de tornar fins dimarts 15 de juny, però el vaig avançar al diumenge per arribar a temps per anar a votar a les instal•lacions del FC Barcelona.

Recordo desembarcar de l’avió, procedent de Nàpols i, corre-cuita, anar directament entre les portes 79-86 (davant el camp de la Masia) per exercir el meu dret a vot, junt amb la meva família. Posteriorment em vaig dirigir a la Sala París amb un doble objectiu: d’un cantó, saludar els col•legues de la plataforma Èxit Blaugrana, que vam cobrir conjuntament la jornada electoral; d’un altre, començar a emetre informació en temps real, tant al meu bloc ‘EleccionsFCB.cat’ com a les xarxes socials.

Mitjançant twitter, vaig seguir des d’Itàlia les primeres hores de la jornada en sintonia amb els amics d’Èxit Blaugrana, amb el departament de premsa del club i amb les quatre candidatures, les qual van utilitzar aquesta xarxa social per mantenir informats els socis. Com ho vaig agrair! Allò em va anar molt bé per viure les primeres hores electorals, per estar-ne assabentat al segon, encara que fos des del desordenat aeroport de Nàpols. Va ser una connexió apassionant a sis bandes, ens ho vam passar d’allò més bé twiteijant!

Quan vaig arribar al Camp Nou a primera hora de la tarda, després de votar, vaig començar a treballar conjuntament amb els d’Èxit Blaugrana. Al cap d’una estona, vaig rebre una trucada d’uns amics del facebook, molt culés i voluntaris d’algunes de les candidatures (de l’Agustí Benedito i d’en Marc Ingla) per anar a prendre alguna cosa. Vaig accedir encantat. Sempre és bo saludar els amics. Sobretot, quan es tracte d’una trobada amb molt “fair play”. Vam travessar la bulliciosa esplanada del Camp Nou i vam accedir a la Sala Roma per petar la xerrada una estona tranquil•lament. Després vaig tornar al meu lloc, a la Sala París, per assabentar-me de les últimes novetats de la jornada. L’exsecretari del FC Barcelona, el sr. Cubells, i l’exdirector general del club, el sr. Oliver, ens hi anaven informant, hora a hora, del desenvolupament i de les novetats del dia.

Durant el transcurs d’aquelles hores, abans de tancar-se les urnes a les 21 hores, vam estar fent un seguiment a través de les xarxes socials i a través de les estadístiques del club sobre el nombre de socis que havien exercit el seu dret a vot. La meva satisfacció, i la de tots els companys de la sala, era evident. Els socis havíem respost a la crida.

A dos quarts de nou, amb un dels redactors del diari ‘El 9 Esportiu’ i amb un dels co-fundadors de la plataforma Èxit Blaugrana ens vam desplaçar als boxes dels candidats, situades al lateral gol sud de l’Estadi, per viure les primeres sensacions del resultat d’una enquesta força fiable que anunciava TV3 i dels intensos moments dels primers resultats de l’escrutini. Hi havia nervis, però tothom veia clar que la candidatura de Sandro Rosell guanyaria, però ningú sabia per quan, amb quin percentatge. Quan TV3 va anunciar els resultats de l’enquesta, que donaven com a virtual guanyador a Rosell, jo em trobava davant del box de la candidatura de l’Agustí Benedito i es va sentir un “olé” poderós que provenia de l’altra banda, del box de Rosell i companyia. Al box d’en Benedito també es van alegrar pels resultats de l’enquesta de TV3, que els situava en segona posició, per davant d’Ingla i Ferrer.

Van ser moments molt intensos, emotius, amb carreres amunt i avall d’uns i altres, amb els quatre candidats saludant-se, amb en Laporta agraint als aspirants... Jo, personalment, vaig saludar totes les candidatures, ja fossin a membres o als mateixos candidats. Després de tot plegat, ens vam desplaçar novament a la Sala París per viure el moment en què Sandro Rosell era proclamat pel Sr. Cubells, secretari del club, nou president del FC Barcelona.

Aprofito aquestes línies que m’ha demanat el nostre amic Manel per agrair-li, a ell i a tots els candidats, la seva col•laboració i contribució per fer que aquestes eleccions fossin un exercici de democràcia i una festa absoluta del barcelonisme.

Per la nostra part, amb la tasca 100% independent que vàrem dur a terme, vam procurar fer el que bonament vàrem poder. Sense gaire recursos; però amb molta il•lusió. I el més important, vam gaudir molt, moltíssim de l’experiència i vam poder conèixer a gent collonuda. Això és el millor, segur.

Gràcies Manel i Visca el Barça!

Josep Piqué, periodista i empresari.

Com va viure el 13 J... Alfons Godall?

El 13 J Alfons Godall el va viure...

El 13 de Juny de 2010 era un dia diferent. Tocava llevar-se d’hora per arribar al Camp Nou a quarts de nou. Era dia d’eleccions. Després d’uns mesos de precampanya i campanya, el dia de les votacions ets sents força alleugerit. Arriba un moment en què ja tens ganes que acabi tot i saber com peta la cosa.

De fet, la nit anterior vaig dormir d’allò més bé. Les enquestes eren molt fiables i no ens donaven cap possibilitat. Per tant, ja vaig anar amb la convicció que no guanyaríem i amb l’alliberament de no haver de patir gaire.

L’ambient a l’Estadi era impressionant ja de bon començament. La gent anava venint a un ritme força intens i constant que sols va davallar a l’hora de dinar. Feia molta calda. El primer que vaig fer va ser saludar els companys de candidatura, el candidat, els de l’equip de suport...

Poc després vam començar la primera volta pel recinte i per les taules que estaven disposades al voltant de l’Estadi, tot seguint el passadís de la 2ª graderia. Anava saludant tots els components de les diferents meses electorals i els agraïa l’esforç de passar-se allí un diumenge assolejat i calorós com aquell.

L’ambient era força agradable en general. Amb en Marc Ingla, en Ferran Soriano i l’Albert Vicens vam fer tot el tomb al voltant del Camp Nou. Molta gent ens demanava que ens retratéssim amb ells i ho fèiem amb molt de gust.

A mig matí i al vespre, la gentada feia por. Per l’ambient anaven corrent els rum rums. Confirmàvem el que ja sabíem. Perdíem les eleccions i les guanyava en Sandro. Ja ho teníem coll avall i ens hagués agradat haver estat els segons. En Benedito, amb la seva retòrica populista, més pròpia d’un predicador, ens prengué la plaça cobejada. En Jaume se la va fotre amb tot l’equip. La gent volia girar pàgina i així ho va fer.

La nostra aparició tardana i el nostre estil agressiu no ens van funcionar. Ara a veure com li va a Rosell. Que tingui sort. Li'n caldrà...

Alfons Godall

Document original del Pacte Blaugrana per la mobilitat

El document únic i històric. L’original del Pacte Blaugrana per la Mobilitat. Sovint, ens heu sentit citar-lo. N’hi ha imatges en tots els suports en què s’hi veuen desfilar, una darrera l’altra, totes i cadascuna de les set precandidatures que el signaren. Inclosa la de l’actual president del FC Barcelona.

Allò que us mostrem, es tracta del final del discurs que vàrem fer el 5 de maig durant la presentació de l’Associació blaugranes en cadira de rodes.

Certament, qui no hi assistís o, per contra, no hagi llegit el Manifest de l’Associació, el pot interpretar com una sol·licitud ingènua. Per tant, s’ha de contextualitzar dins el marc de les nostres reivindicacions, exposades tant al discurs de la presentació com al Manifest de la nostra entitat.

Dit això, la realitat tangible, sorgida de la tarda del cinc de maig, és el compromís moral, no pas jurídic –no voldríem quedar com uns benèits, de donar solucions a la insostenible situació en que es troben les persones en cadira de rodes dins el Camp Nou.

D’altra banda, volem subratllar el fet que es tracta d’un compromís moral i no pas legal. Aquesta afirmació, però, també ens permet subratllar que els compromisos morals, quan s’han pres de manera lliure i notòria, adquireixen un plus ètic que impulsa l’obligatorietat del seu compliment per part dels sotasignants.

Compliment eticomoral que el president Rosell va adquirir i, per tant, complirà. No tenim cap mena de dubte que al durà a la pràctica i que desenvoluparà el seu contingut en els termes que s’hi descriuen '[...] segons l'ordre de prioritats i el calendari que pactarem'[...].

Queda sobradament sobreentès que el 'pacte' s'ha de dur a terme entre la Junta Directiva elegida el 13 de juny i l'Associació Blaugranes en cadira de rodes, la qual compta entre els seus associats el 80% dels usuaris del Camp Nou. Usuaris que pateixen des de fa anys una situació del tot inadmissible la qual requereix solucions immediates sense haver d'esperar la necessària remodelació del Camp Nou, qüestió expressada al Manifest i assumida en la signatura del Pacte.

Nosaltres, que vàrem tenir la sort de conèixer la persona més enllà del personatge, sabem que el soci 12556 complirà el manament ètic del Pacte.

Faig meves les paraules que et digueren els nens i les nenes del Campus Sport: 'no ens fallaràs, oi Sandro?'

Documents relacionats:

• Posada de llarg de l'Associació amb nota.
• Els cinc pecats venials del Barça sobre mobilitat.
• Firentitats 2010: la nostra problemàtica arriba a la ciutadania.

Com va viure el 13 J... Matthew Tree? Col·laboració especial.

Matthew Tree inicia un cicle de col·laboracions especials sobre el 13 de juny, dia de les eleccions al FC Barcelona.

Juntament amb Matthew Tree, alguns Candidats a la Presidència, així com destacades personalitats del món de la cultura i del periodisme, han tingut l'amabilitat de participar en aquesta secció del bloc de Blaugranes que hem titulat 'Com va viure el 13 J... ?'

'No sóc soci del Barça i per tant no hi tinc ni veu ni vot, però sempre val la pena seguir les eleccions presidencials del club; en part perquè existeixen, cosa que no es pot dir, ni molt menys, de gaires clubs més; i en part perquè en aquestes eleccions s'hi solen barrejar tres conceptes tan aparentment oposats com ara els diners: no hi ha cap precandidat que hagi fet campanya amb un esclop i una espardenya; i la política: no hi ha cap precandidat del qual no sapiguem les tendències partidistes; i, finalment, el futbol: no hi ha cap precandidat que sigui futbolista o exfutbolista professional, però vet aquí que esperem que sàpiga portar un munt de futbolistes de primera categoria (i altres esportistes ídem en altres esports) a tots els cims futbolístics i esportius disponibles.

He de confessar, en tot cas, que el 13 J, només em preocupava una cosa: si el regne brillant de Laporta, en què política, diners i futbol van trobar una encaixada mútua que va resultar tan triomfal, tindrà continuïtat. La resposta, em temo, és que no'.

Barça, final i inici d'una etapa: Sandro Rosell (II)

Avui, 1 de juliol torna a començar una nova etapa històrica marcada pel recolzament popular que va tenir el President Rosell a les urnes.

Aquest és el fet diferencial del Barça respecte altres clubs del món. Els seus socis i les seves sòcies tenen la potestat de decidir qui vol que els governi. La sobirania popular va decidir que el President del millor club del món sigui Sandro Rosell.

Avui entrem en un període en què hem de deixar treballar al nou president. No és moment de pals a les rodes ni d’oposicions irracionals. Alguns han d’entendre que ha estat una àmplia voluntat popular la que així ho ha volgut. Per tant, en un exercici de responsabilitat democràtica blaugrana, hem de procurar tots plegats que el President Rosell tingui unes òptimes condicions que el permetin treballar de la millor manera possible.

Un comportament diferent vulneraria la sobirania popular barcelonista.

Les propostes del President Rosell quant a mobilitat.

Moltes persones m’atureu al carrer o m’interrogueu per correu: i ara què..? Com tenim la cosa?. Amb sinceritat, us haig de dir que bé. No ho diria si no n’estès convençut. Personalment, espero molt del president Rossell pel que fa a la problemàtica que patim els diversos col·lectius blaugranes, sigui quina sigui la malaltia.

N’espero molt. De debò. N’hem d’esperar. Se li ha de donar un vot de confiança. Crec, i així ho hem de creure tots plegats, que complirà el seu programa, el seu compromís, les seves propostes...

Pel que fa a tres dels punts que li vàrem exposar (compra d’entrades, assignació de localitats i realització d’un cens de la gent blaugrana amb problemes de diverses tipologies) la seva postura va ser d’una absoluta recepció i sensibilitat envers la problemàtica de les persones que anem en cadira.

D’un altre costat, el punt que tothom considerava més punyent, excepte el Sr. Agustí Benedito, tot s’ha de dir, es va manifestar de manera contundent: vosaltres proposeu una reubicació al lateral, davant les llotges o la supressió de les llotges que ningú no utilitza. Crec que la millor solució passa per ubicar-vos a les llotges. No hem de moure ningú i, a més a més, no té sentit l’existència d’aquells espais buits, digué. Jo mateix en tenia una llogada i la vaig deixar, continuà dient. A les nostres propostes, el President Rosell va afegir-ne una més: darrere les banquetes n’hi ha una zona noble que s’utilitza per compromisos, tot assenyalant el plànol del Camp Nou i fent cometes amb la punta dels dits: compromisos estil l’amic de l’amic. Jo ja li he dit a la meva família”, expressà el president, no espereu que us aconsegueixi cap ni una entrada.

Recordo que vàrem fer broma sobre aquest tema: Sandro, em vols com a amic? Ja m’hi aconseguiràs entrades, no?, li vàrem dir. I ell sentencià: doncs no et facis amic meu ja que com a amic no n'aconseguiràs cap.

Per tant, si fa falta espai per a la reubicació mentre esperem la reforma de l’estadi, la qual no tindrà lloc abans de 4-5 anys, tenim la certesa que utilitzarà la zona noble.

En definitiva, us faig un crit a la tranquil•litat ja que, n’estic convençut, repeteixo, donarà solució a l’absurda i irracional situació en què ens trobem, com a conseqüència de la irresponsable insensibilitat d’una Junta Directiva sorgint envers els seus consocis.

Al loro, que no estem tan bé!, des del punt de vista de la mobilitat. Per tant, qualsevol decisió positiva per al nostre col•lectiu, comportarà un gran avenç.

Certament, n'espero molt del president. Hi confio i estic segur que complirà la seva paraula. La química que va brollar entre nosaltres així m'ho indica.

Articles relacionats: Barça, final i inici d'una estapa: Joan Laporta

Barça, final i inici d'una etapa: Joan Laporta (I)

Avui es produirà el relleu a les oficines de Can Barça. Una nova etapa amb què finalitza un període decebedor des del punt de vista institucional.

L’època laportista, si volem ser equànimes, l’hem de dividir en dos blocs ben diferenciats.

D’una banda, una primera fase plena de llum i d’esperança. El Laporta del primer tram del seu mandat posava fi a una etapa en què el Barça s’hi trobava sumit en un absolutisme obscurantista que dugué al club a una total crisi institucional i esportiva. El Laporta del primer quinquenni suposà un canvi il•lusionant durant el qual vingueren els èxits esportius i la regeneració institucional del FC Barcelona.

D’una altra banda, el segon mandat de Laporta ve marcat per la moció de censura i per una regressió dels valors aconseguits.

Quant a la primera, va esgrimir els mateixos arguments que Jan va criticar en el moment en què l'Elefant Blau presentà la històrica moció a la Junta que ell va rellevar el 2003.

Una altra cosa a analitzar la determina la necessitat de presentar una moció a un president amb data de caducitat. Fet diferencial de la presentada per l'Elefant Blau.

Pel que fa a la regressió de valors, salta a la vista. El comportament de Laporta fa que home i “estat” tornin a confondre’s tal com ha succeït moltes vegades al llarg de la història: “l’etat c’est moi”, estil Louis XIV. Els interessos personals i les aspiracions polítiques predominen per damunt dels del Barça.

En aquest tram el comportament del mandatari blaugrana no ha estat un model a seguir precisament. Dista molt de les maneres que s’espera d’un president que representa una entitat tant important com el FC Barcelona. Un president amb igual, o fins i tot més, representativitat que el de la Generalitat de Catalunya; si més no, des del punt de vista mediàtic i de força popular.

Recordo que, en una de les entrevistes que vàrem mantenir amb membres de la Junta sortint, davant les constants negatives a les propostes que els presentàvem, els vaig fer la comparació la següent comparació: “no digueu que no podeu perquè de poder us sobra. Vosaltres sou El Vaticà blaugrana respecte els poders polítics. No cal salvar els aspectes religiosos si donem per bo que el barcelonisme constitueix en sí mateix una religió amb matisos laïcistes”.

El President Laporta és l’únic responsable, amb la irresponsabilitat que ha regnat durant el segon període del seu mandat, de no retirar-se com el millor president de la història del Barça i s’ha de conformar amb el premi de consolació, que no és petit, d’haver estat el president del millor Barça de la història.

Ell mateix ha estat el primer a impedir-ho amb la seva conducta. Ell sol ho ha evitat i ha fet oposicions per no aconseguir-ho i ha malbaratat el crèdit de què disposava.

Articles relacionats: Barça, final i inici d'una etapa: Sandro Rosell (I)

El TC “esmena” la decisió sobirana del poble català.

(Manel Mora. Barcelona, 29/06/10) La sentència declara inconstitucionals 14 articles i en reinterpreta 27 més, alhora que retalla aspectes bàsics del text en llengua, justícia i finançament.

Alguns poden pensar que no li corresponen pas a aquestes pàgines tractar la sentència del TC espanyol en considerar-les un bloc esportiu, cosa de la qual discrepo amb tot el respecte -abandono el plural majestàtic conscientment. No perquè no sigui esportiu, sinó perquè d’antuvi la meva senya d’identitat ha estat reivindicativa. No trobaré, a priori, cap altre tema que em motivi més per a manifestar-me, com és la ressolució del TC que vulnera la decisió de la ciutadania del meu país.

El lema que ha presidit la meva lluita pels drets de la gent blaugrana, conflueix amb els drets de la sobirania del poble català: LA NOSTRA DIGNITAT NO POT TENIR BARRERES. Si ens abstraiem, el lema es pot aplicar a la setència atesa la gravetat de la vulneració de la voluntat popular catalana.

Quatre anys més tard, aquest pronunciament retalla substàncialment la llei orgànica, definició que hem de perdre de vista, aprovada pel Parlament, confirmada per Las Cortes Generales i refrendada pel poble de Catalunya el 2006.

El resultat de la setència anul•la 14 articles, en reinterpreta 23 més i rebutja jurídicament les al•lusions a Catalunya com a nació o realitat nacional que es fan al Preàmbul de la nostra Carta Magna.

Els articles declarats inconstitucionals es refereixen bàsicament al capítol de la justícia, que pràcticament tothom donava per perduts per la impossibilitat d'evitar el corporativisme del tribunal, i a la figura del Síndic de Greuges, les decisions del qual no poden ser independents del Defensor del Poble.

Davant d’aquests lamentables fets cal donar resposta tant al carrer com al Parlament. Una resposta contundent. Potser assumim que España no es mourà ni un milímetre de la concepció d’estat que té: España es una e indisoluble. Potser va essent hora que els catalans i le catalanes comencem a fer ús del dret a decidir que tenim com a poble i que demostrem que “la nostra dignitat no pot tenir barreres”.

Firentitats 2010: la nostra problemàtica arriba a la ciutadania

La nostra és una Associació sense ànim de lucre, que pretén dur a terme una tasca de sensibilització ciutadana canalitzant les propostes a través del teixit associatiu de la nostra ciutat.

BLAUGRANES EN CADIRA DE RODES vol posar de manifest la problemàtica de les persones de mobilitat reduïda que decideixen accedir a les instal·lacions del Camp Nou, tant per assistir a un partit del FCBarcelona com a qualsevol altre acte que tingui lloc en aquestes instal·lacions.

Estem treballant amb il·lusió per tal de millorar les nostres condicions de vida quotidiana en tots els aspectes: social, urbà, esportiu... A través de la participació ciutadana, intentarem incidir en allò que considerem un cas claríssim de greuge comparatiu dels/de les barcelonistes en cadira de rodes respecte de la resta de barcelonistes.

Raó per la qual participem en diversos actes associacionistes. La finalitat que ens mou, no és cap altra que la de tirar endavant tots plegats les nostres iniciatives, les quals afecten un col·lectiu cada cop més nombrós. Aquestes iniciatives les considerem del tot justes i necessàries en la societat actual.

Fent difusió de les nostres reivindicacions entre la ciutadania. Els 5 punts bàsics del Manifest o, com hem afirmat en d'altres entrades del bloc, els CINC PECATS VENIALS del Barça quant a mobilitat.

Cap dels cinc punts no s'haurien de produir en una època en què els avenços tecnològics han assolit un nivell tan important.

2010, any d’eleccions a la Presidència del FC Barcelona, vàrem tenir l’honor que dues de les Candidatures s'acostessin a la nostra carpa.

Ens referim a la Sra. Pilar Guinovart (Candidatura del Sr. Sandro Rossell i al Sr. Albert Latorre (Candidatura del Sr. Agustí Benedito), als quals volem agrair que compareixexin solidàriament per tal de fer-nos costat.

Com a conseqüència de la visita d’ambdues Candidatures, malgrat l’insuportable calor, es va dur a terme una tertúlia molt interessant. Tant la Pilar com l’Albert van respondre a tots els dubtes referents als seus projectes de mobilitat.

Hauria estat bé, tot i no tractar-se de cap convocatòria nostra, sinó del Secretariat d’Entitats, que les altres dues Candidatures haguessin estat presents. És clar, que dues mai no s’han molestat a rebre’ns: l’encapçalada pel Sr. Jaume Ferrer i la del Sr. Alexis Plaza.

Potser el 2016 ens rebran. O no. Qui sap què pot passar d'aquí al 2016!

Pilar Guinovart, persona extraordinària, deixeu-nos dir-ho, responent les preguntes que se li formulaven.

Jordi Villalonga, Albert Latorre i Pilar guinovart durant l'improvisat "debat" que, malgrat no figurar al programa, es va dur a terme com a conseqüència de la visita de Pilar i d'Albert.

Jordi Villalonga, Vicepresident de l'Associació, sol·licitava que expliquessin ambdues Candidatures els seus imputs sobre certs dubtes que tenia.

Albert i Pilar van seguir amb molta atenció les nostres explicacions, malgrat que aquestes Candidatures les coneixien en profunditat ja que ens hem reunit diverses vegades amb totes dues.

Deixeu-nos comentar una curiositat. Aquesta foto reprodueix a la perfecció l'inici de "campanya" i el final de la mateixa. D'aquesta manera vàrem començar.

Primer contactàrem amb el Sr. Agustí Benedito, amb qui hem treballat un gran nombre d'hores. Ens hem reunit moltíssimes vegades, en silenci, sense focus ni càmeres. Amb una discreció a l'abast només dels cavallers.

Quin contrast amb d'altres Candidatures que anaven boges per fer-se fotografies amb nosaltres o dur a terme muntatges de vídeo de promoció de la seva opció a la Presidència i imatges televisives sense el nostre consentiment. Més tard o més d'hora, ho havíem de dir. Això, però, forma part d'una altra història...

Posteriorment, cap a la primera setmana de novembre, ens va rebre un alt càrrec de la Candidatura del Sr. Sandro Rossell a la seu que posseïen al carrer de Déu i Mata.

Sempre recordarem l'entrevista amb aquella persona, el nom de la qual, si no us fa res, no mencionarem en no tenir el seu permís. Va estar una entrevista enriquidora, tant des del punt de vista de l'Associació com des del personal.

La Candidatura del Sr. Rossell també ens ha rebut força vegades, en una de les quals va participar l'actual President electe a qui hem d'agrair la seva discreció. Alguns membres de Camp Nou Accessible per a tothom, de tendència rossellista, que n'eren presents, volien fer unes fotos de la trobada. El President Rossell digué 'fotos? No. Millor, no'.

La vida, al cap i a la fi, és una seqüència de cicles. Aquest va cabar com s'inicià.

Rita, Presidenta de l'Associació de Disminuïts Físics de Sants, planteja una qüestió als nostres convidats.

Joaquim Molins, membre d'UN CRIT VALENT, grup que formava part de la Precandidatura del Sr. Santi Salvat.

Malauradament, no van passar el tall de les 2095 signatures necessàries per ésser proclamat Candidat a la Presidència del FC Barcelona.

Joan Gomà segueix les explicacions amb molta atenció. ¿Per què els polítics només són propers durant la celebració d'actes importants?

Juanma, membre de l'Associació, Antonio, Vicepresident d'ECOM i del Barça-UNESS i Elies, tresorer de l'Associació.

Juanma estava com un nen amb la nova samarreta del Barça. Porta el seu barcelonisme al cor.